diumenge, 21 de febrer de 2016

Petons d'escuma

Estimada mar,

Dolça mar tot i ser salada, massa d’aigua que es mou obligant els mortals a llançar-se prop de les teves ones per raons molt diverses. Tu que ens inspires respecte, però també serenitat. Tu que ens fas lliures, i ens obligues a somniar. A tu encomano els meus nens, a tu que m’abraces quan la sorra em frega la pell i em recordes protegint les meves petjades a la sorra quan jo ja no hi sóc. Sols a tu, et dic adéu.

Ha passat el temps i aquella petita nena que volia nedar sense saber caminar s’ha fos amb l’escuma de les onades. Els castells esberlats i enfonsats per les teves rialles sols són un estrany record del passat acompanyat per les matinades de pesca amb el pare, perquè ell ja fa temps que descansa entre les teves aigües.
Llunyans records d’ ell que arribava amb la barca i jo que corria a abraçar-lo. El gust salat de la seva pell se m’enganxava als llavis, i el seu somriure en veure’m se’m gravava al cor. El que més m’agradava del matí era sortir-lo a trobar a la platja, o veure’l amarrar la barca al port. Saber que mai em deixaria sola.
Sempre havia escapat de les tempestes, però un dia o altre les onades que tant s’estimava se l’havien d’endur mar endins. Ell volia morir al mar, sé que ho volia, i així va ser.
Anys després vaig picar l’ham d’un pescador, o qui sap si els meus cants de sirena el van retenir; tant se val. Malauradament, quan ja m’havia embolicat amb les seves xarxes, vaig descobrir que odiava el meu gust de sal, i que preferia el dolç sucre d’una altra. Els plors van ser terribles, i la desesperació absoluta. Tu, però, vas cuidar-te de totes dues: de la meva filla i de mi, i vas permetre’m conèixer-la abans que jo sabés que existia. Les teves onades em van tornar a la costa en lloc d’endur-se’m mar endins, com jo desitjava.

Quan no m’ho esperava un mariner va convidar-me a veure el mar, i els somnis van dur-nos molt lluny, fins que va néixer el germà de l’Ona, en Marcel.

Sí, encara puc recordar com les onades jugaven a destrossar els seus castells de sorra de la mateixa manera que anys abans havien destrossat els meus.

Saps, mar? La vida és massa curta. L’Ona i en Marcel van fugir de tu, es van casar, van donar-nos quatre meravellosos néts i ara són feliços amb les seves famílies.

Jo també ho sóc, però t’he de dir adéu i això em posa trista. No hi ha demà, per a mi, tot i que el meu marit no ho sàpiga, i els meus fills ho ignorin. Ens fem grans, i és el que toca, però m’hagués agradat contemplar-te uns quants anys més.
Qui sap? Potser al cel també hi ha mar. O potser és el mar el cel.

Adéu i gràcies,

Mariona



Aquella nit el mar plorà llàgrimes dolces. Havia perdut la seva filla. Qui el consolaria ara?



(Relat per a la crida 80 de VullEscriure)

dilluns, 25 de gener de 2016

Llàgrimes sense tinta

Camino carrer avall, observant les rajoles de la vorera que, tot i ser recentment arreglada, ja és ben bruta. Incomprensible.
Llàgrimes regalimen galtes avall, congelant-se amb l’aire fred. Em tapo la cara amb una caputxa verd fosc –no vull que em vegin plorar- i avanço. Què més podria fer?
Un home cec que camina movent un bastó somriu, com si em veiés.
-Cuida’t, maca –sento que diu-. I no ploris més.
Miro darrere meu, però el carrer és buit. Com sabia que plorava?
Les campanes trenquen els pensaments. La mare m’ha demanat una ampolla de llet; sí, per això sóc al poble.
Unes companyes de classe passen davant meu, em miren i somriuen. Jo somric, també, però tan bon punt han marxat m’estiro la caputxa per a què no se’m vegin els ulls. Fa estona que ploro, amagant les esgarrapades que tinc als canells. 
-Sols són això, esgarrapades –m’intento tranquil•litzar-. Jo mai... 
En entrar a la botiga una veu coneguda em saluda. És la Marta, la professora de català. M’estiro les mànigues intentant tapar el que és evident i, després d’agafar un mocador, em giro. Tinc els ulls plorosos perquè estic constipada, res més.
La saludo, em saluda, ens diem dues o tres coses mentre fem cua, paga i se’n va. Miro fixament la faldilla taronja i la camisa de flors petites allunyant-se i sospiro alleujada. Pago, també, i camino cap a casa.
Fa temps que em sento sola, trista, buida, estranya, inútil i morta. Que no sóc jo. He de tornar a somriure, estar contenta, ser feliç. Com si fos tan fàcil!
Les cames em fan figa i m’assec al fred banc de pedra de la plaça. No hi estaré gaire estona, només fins que m’assereni.
Una fiblada em desperta. Els canells em fan mal, i amb raó.
Miro la plaça, la gent, la nena que fa pastetes... 
Potser sols necessitava saber que estava viva, després de tant de temps. Però no sé si sóc, ni si vull ser. Tenir-me per filla deu ser un martiri.
Només el vent m’acaricia les ferides, m’eixuga les llàgrimes convertint-les en res, i em fa petons a la cara... 
A l’altra punta del banc m’espera un llibre amb una nota enganxada:
Per a la caputxeta verda que ha perdut el somriure.
Miro el meu voltant i veig que, en pocs segons, la plaça ha perdut els nens que jugaven a pilota i els pares que prenien el cafè; ara és buida. Sols el llibre i jo, i els ocells que criden sobre les branques. El títol m’és totalment desconegut, i més la seva autora, però l’obro oblidant que he promès a la mare que tornaria abans de les set amb la llet, fent cas omís a l’aparició sobtada de la nit. Llegeixo, entenc i penso. Sobretot penso i, comprenent que si llegeixo tornaré a ser jo, somric.
He de començar a somiar, i potser així el vent no tindrà llàgrimes per endur-se. Llegir em fa somiar.

(Relat per a la crida 79 de VullEscriure) 

dijous, 7 de gener de 2016

Dàlia

En saber la notícia la Dàlia va tancar la porta de cop i va arrencar a córrer. No podia ser, no podia deixar-la sola! El món era negre, fosc, i horrible, i en ell sols hi havia una llum, una sola llum: la Laia. Però ara aquesta llum s’havia apagat. Ara estava sola, novament.
Va córrer i córrer enmig del bosc, l’únic que l’estimava, aliena als raigs de sol que l’abraçaven intentant escalfar-li el pit. Va desitjar que se l’empassés el fang i que el seu cor deixés de bategar un centenar de vegades. Si la Laia se n’anava, ella també. Això ho tenia clar. I la Laia se n’anava.
S’aguantava els sanglots, que li bullien endins del pit, però les llàgrimes no deixaven de caure i caure, i l’obligaven a obrir la porta que empresonava el dolor. No li va servir de res tancar-la amb clau; el dolor la va trencar i va sortir com un crit agònic que la va deixar sense forces; i caigué vora un pi.
A poc a poc es deixà dur pel silenci que l’embolcallava, pel desig i pels records. Va començar a sentir la dansa dels ocells i a veure la música del riu, i somrigué. Abraçà el pi i deixà que les llàgrimes li regalimessin a poc a poc, acariciant-li les galtes. Després començà a palpar l’escorça tancant els ulls i somnià en un món on la mort no existís; però existia.
-Si fos jo, i no ella... –exclamà-.
Aviat va sentir una veu estranya, i l’escoltà:
-Així pot ser, si ho desitges.
Mirà el terra i veié una serp que li prometé que si besava la Laia seria ella i no l’altra qui moriria. Prometé fer-ho i s’allunyà d’aquell lloc mentre els arbres ploraven per l’error que havia comès.
Els seus peus van recuperar la força perduda i el seu cor la serenor que necessitava i, a poc a poc, va tornar a casa desitjant que la Laia encara fos viva, perdent pel camí allò que era. En arribar-hi pogué veure els seus pares, plorant a la cuina, i pensà que era injust que una nena de quatre anys morís de càncer, però més injust era que fos la seva germaneta, la nena més dolça que hi havia al món. Passats els esglaons entrà a l’habitació i contemplà la pau que hi havia, i besà la Laia al front, tal com la serp li havia dit. La Laia obrí els ulls i deixà anar una llàgrima mentre la seva germana queia deixant de respirar.
Els pares, en veure-la, ploraren la seva sort i abraçaren la Laia que lamentà la decisió de la seva germana.

Al bosc els arbres també ploraven, doncs la Dàlia era l’única que els sabia escoltar, i pregaren al vell lledoner, l’ancià del bosc, que li retornés la vida, i ell la convertí en una bonica flor que per sempre duria el nom de la nena. Així, doncs, aquella serpota que havia vingut dels inferns es convertí en pols i abonà la flor que duia l’ànima de la nena.


(Text per a la crida 77 de VullEscriure)

dijous, 3 de desembre de 2015

Mons de porpra

-És impossible –va dir l’avi -. Ningú n’ha tornat a veure cap, així que...
-Però això n’ha de ser un, avi. Potser no els van eliminar tots! Potser...
Un cotxe de policia va trencar la veu del nen, el qual va mirar la finestra de cop. No, havia passat de llarg.
-Avi, ho ha de ser!
L’avi va mirar l’objecte que el nen duia entre les mans i hi va advertir la forma d’allò que el seu rebesavi li havia ensenyat molts anys enrere, abans que tot el món fos transformat en un no-res.
-Quim, ja saps què diu la llei, no? Qualsevol que parli del món abans del gran cataclisme serà afusellat, i no sols ell, sinó tota la seva família, ja que...
-Ja que seran considerats rebels.
-De debò vols això? Tu també, fill?
-Viure en un engany és pitjor que morir, avi.
Se’l va mirar. Sabia que li hauria d’acabar explicant tard o d’hora al seu nét, així que va optar per no fer-se pregar:
-Aquests símbols són lletres, Quim. Molt abans del gran cataclisme la gent llegia, però els llibres van ser eliminats i el llenguatge va ser canviat perquè ningú els pogués entendre si mai en trobava algun.
-Però per què?
-Mira, Quim. El món era un desastre, i la gent patia.
-Patir? Què és patir?
-És, com quan et cremes, més o menys.
-Això és patir?
-Veus? Exactament per això van suprimir els llibres. Van creure que els sentiments eren la veritable causa de la decadència del món, així que van aconseguir, mitjançant pràctiques que no goso descriure’t, que la gent deixés de sentir.
-I els llibres?
-Aquest és el problema. Quan la gent llegia tornava a tenir sentiments, així que van cremar totes les obres de la literatura, i van creure que, a més d’aconseguir que la gent no sentís, aconseguirien que deixéssim de pensar per no criticar les accions dels caps del govern. I per això som aquí, Quim.
-Però, com pot ser que fessin una cosa tan horrible?
-És una història molt llarga: moltes guerres, horror...
-No els justifiquis! No tenien cap dret a privar les generacions futures d’un bé com aquest.
-No els justifico, Quim. Però entén que...
-Que entengui què? Avi, no sé per què, però jo crec tenir sentiments, i per això no puc permetre que el món segueixi com fins ara. No puc! Aquest és un món estèril, un món incolor. Se’ns prohibeix llegir, pintar, cantar, somniar i fins pensar. De veritat és millor que abans, avi? Això és, és...
Va sentir una cosa freda baixant per les seves galtes i, en tocar-ho, va adonar-se de l’aigua que sortia dels seus ulls.
-Veus? Què és això, avi? No sé ni què sento.

L’home es va mirar trist el nen, pensant que les mateixes reflexions havien causat la mort dels seus pares, acusats de rebel·lia, i va pensar que mai podria fer el que li havien manat: matar-lo. Es veia acabat. aquell sistema era cruel i sàdic i ell, als seus 130 anys, mai havia fet res per canviar-lo.

dijous, 19 de novembre de 2015

En do sostingut menor


A poc a poc s’apropa a l’escenari. Té por, però entre la foscor se sent segura. Encara no la veuen, és rere les cortines amb les partitures a les mans i una forta angoixa al pit que gairebé no la deixa respirar. Ha d’aprendre a estar tranquil•la i ho sap, però no pot. Des de petita ha desitjat que arribés aquest moment i ara que el té a tocar no pot permetre’s cap error, cap ni un. La melodia que sonarà ha de ser perfecta, vol que quedi com aquella que ha escoltat tantes vegades i que l’ha salvat en tants somnis. Vol que aquells que la sentin s’impregnin de tot allò que per a ella significa i que l’arribin a apreciar tant com ella. 
Potser per això mateix quan la Laia i la Marta toquen les últimes notes d’aquella Sarabande de Handel que sempre l’ha captivat no les escolta. Ara és ella qui, a poc a poc, avançarà cap a l’escenari. Serà el moment d’enfrontar-se a ella mateixa.
La capa de tenebres que la cobria li ha estat arrabassada i ara s’ha de mostrar com és, com la noia que és, sols això. De cop un sentiment de petitesa l’envaeix i té por. I si no és capaç de tocar aquella meravellosa peça amb tot el sentiment necessari? I si queda buida? I si... Al capdavall, qui és ella? Potser destrossarà la peça i ferirà la música, allò que més s’estima. No! No vol fer-ho! Les dents comencen a repicar les unes contra les altres i les mans li tremolen. Si continua així no podrà tocar.
Una pregunta passa per la seva ment: ha de tocar? 
Els seus ulls queden clavats en el públic uns instants, sols ella sap qui busca. Es sumeix en un estat d’inconsciència difícilment explicable per qui no l’ha viscut i, sense adonar-se’n, s’asseu al piano, disposant les partitures sobre el faristol. Aviat no és a l’auditori, no té setze anys, ni té por. Ara sols és una nena petita que camina seguint una música que dansa, captivada pel so d’aquelles efímeres notes que flueixen amb total naturalitat, com l’aigua d’un riu il·luminat per una lluna transparent, una lluna dolça i alhora trista. Una lluna estranya però alhora bella. Corre a buscar la sala d’on surt l’embriagadora melodia desitjant que sigui real. Quan troba la porta mig oberta no s’atreveix a entrar, sols l’empeny lleugerament per poder veure qui s’asseu al piano: una noia molt bonica que duu un mocador al cap i les mans de la qual, blanques com la neu, premen amb suavitat les tecles d’un meravellós piano de cua. Plora en tocar, sabent que és l’última vegada que sentirà aquella dolça i trista sonata. Abans que la lluna se l’endugui en somnis plàcids. 
En despertar-se d’aquells records les llàgrimes li regalimen galtes avall i el primer moviment d’aquella peça de Beethoven ha acabat, provocant en les cares de molts un somriure nostàlgic i una allau d’aplaudiments. 
-Sonata Clar de Lluna. L’he tocat per a tu, germana.
I mirant novament el públic adverteix la cara de qui va ensenyar-li a estimar la música. 

(Text per a la crida 75 de VullEscriure)

divendres, 6 de novembre de 2015

Sense tu

El cel blau, buit de núvols, buit d’estels... buit. Els teus ulls abans s’hi solien dibuixar, ara que no hi ets prefereixo amagar-los en el meu propi cel, el que es conforma quan penso en aquelles matinades d’estiu, quan em despertaves explorant les muntanyes del meu cos i junts observàvem la sortida d’una llum que defugíem. No ens calia llavors, però ara sí que la necessito; no hi ets tu per ajudar-me a caminar.
D’una d’aquestes matinades va nàixer ella, la nena més dolça i bufona que els meus ulls han estat capaços d’observar. Com et somreia! Com li somreies! No havia vist mai un vincle tan perfecte entre pare i filla. Semblava que la felicitat ens somriuria eternament.
-Mama, on som? Quan vindrà el papa?
La pregunta es repeteix cada dia. És difícil dir-li que ja no i ets, i que alhora sempre seràs amb nosaltres. Que no podrà fer-te cap petó a la galta, però que si para atenció notarà com la beses. Com puc parlar-li d’una cosa que ni jo mateixa entenc?
-Som al lloc preferit del papa i la mama, cuca. T’agrada?
Assenteix i es posa a córrer. Duu un vestit blanc i sembla un angelet que obre les ales per primera vegada. El problema és que jo, que no tinc ales, he d’ensenyar-li a volar. Però et prometo que ho faré, aprendrem a volar juntes, no et preocupis.
-No corris tant, que no t’atrapo!
S’atura en sec. Ha arribat al racó on solíem jeure per contemplar el paisatge. El roure segueix ben dret, com si no haguessin passat els dies per a ell.
-Mama, hi ha un riu a prop, oi? Puc anar-hi?
-Vés, però no corris que cauràs!
Sense fer-me cas, torna a corre. Sospiro. Sempre m’ha agradat aquest lloc. Quan la pressió del món m’empresona vinc aquí, on la brisa em fa sentir la llibertat a flor de pell; quan la por i la soledat m’escanyen m’assec sota l’ombra reconfortant del roure i les seves branques m’abracen i ja no estic sola; quan em sento petita m’apropo a aquestes muntanyes i deixo que ressoni la meva veu, dansant al buit. No obstant, la Dàlia sovint m’entén més del que voldria, i no em cal fugir tan lluny per saber que algú encara m’estima. És curiós que essent jo l’adulta sigui més criatura que la Dàlia. Però ella s’assembla més a tu, ja ho saps.
M’assec vora l’aigua i observo la Dàlia. Juga amb una papallona. He vingut aquí per parlar-li de tu. Creia que reuniria forces suficients per fer-ho, però m’equivocava. M’eixugo les llàgrimes canviant-les per un somriure. La Dàlia s’apropa.
-Mama... Si et dic una cosa em promets que no t’enfadaràs?
Em mira, dubtosa.
-No m’enfadaré. Digues.
-He vist el papa. No era com ell, però era ell. M’ha dit que et digui que no vol veure’t plorar perquè no estàs bonica i que... Ai! com era? Ah! Que sempre estarà amb nosaltres tot i que no el veiem. Què volia dir?

Em poso la Dàlia a la falda i, abraçant-la, faig un petó al vent que sé que li durà.

(Text per a la crida 74 de VullEscriure)

dijous, 29 d’octubre de 2015

Cremant il·lusions


El vent fred empeny les finestres gelades intentant esbocinar-ne els cristalls per poder trobar una via d’entrada a la casa i escampar tots els fulls que descansen sobre l’escriptori. La Roser sap quina és la intenció del vent, però desitjaria obrir la finestra i que tots aquests trossos de paper groguenc dansessin per l’habitació i arribessin a la llar de foc, on els veuria cremar a poc a poc i convertir-se en cendra. D’aquesta manera no hauria de ser ella mateixa la que portés a la inexistència i a l’oblit totes aquelles paraules que formaven part de la seva ànima. 
Havia estat difícil escoltar les paraules del seu pare, més acceptar-les: ella mai podria ser l’escriptora en la qual havia desitjat convertir-se. Les raons? Segons el seu pare eren ben clares. Era una dona, i d’escriure no en sabia ben bé res.
-Però n’aprendré, pare. Llegiré molt, escriuré molt i somiaré més! 
-Somiar, filla? Somiar no serveix per res, somiar no t’omple la panxa. El que has de fer és trobar un bon marit i deixar-te de romanços.
-Però pare, jo vull escriure!
-Tu ets filla meva, i faràs el que jo et digui. I ara mateix cremaràs tot això que anomenes poesia. 
-Cremar-les? –va dir quasi plorant.
-Ho faig pel teu bé, filla. Així et trauràs aquestes fantasies del cap!
Fantasies? Potser sí que ho eren, però havien estat precisament aquestes fantasies les que l’havien fet entendre el perquè de tot, i sense aquell món què li quedava? S’havia convertit en un ocell sense veu, una nena sense nina, un pastor sense ramat, una poesia sense paraules, una partitura sense notes... 
El pèndol del rellotge es movia ràpidament, i les busques corrien per trobar-se l’una a l’altra, a fora els ocells tornaven al seu niu. No obstant, la Roser estava quieta mirant el foc i desitjant que tornessin les tardes d’hivern amb l’àvia llegint-li contes de fades on tot podia ser real i ella podia ser escriptora. Malauradament ni l’àvia hi era ni els contes deixaven de ser contes, i els seus poemes continuaven esperant sobre la taula, tement que ella els convertís en un no ser. 
La Roser va fer el cor fort i va agafar els papers que tant significaven per a ella apropant-se després a la llar de foc. Asseguda a terra, com quan era petita i l’àvia li llegia des del balancí, va eixugar-se les llàgrimes que li omplien la cara i va prendre el primer full. El llegí a poc a poc, donant-li l’entonació exacta i escoltant-ne cada paraula, cada lletra, notant la vibració dels llavis en emetre la cadena de sons que conformava cada un d’aquells mots. Desitjava que mai arribés el punt final, perquè sabia que el foc no perdonaria els seus somnis, cremant-los també i convertint-los en cendra, i per això assaboria cada coma, cada pausa, cada idea... Potser esperava que algú impedís que la seva mà deixés anar el full, però aquest algú no va arribar, i el paper va començar a cremar, esborrant tot allò existent, però no tot allò que més tard existiria.



(Relat per la crida 73 de Vullescriure)