dijous, 3 de desembre de 2015

Mons de porpra

-És impossible –va dir l’avi -. Ningú n’ha tornat a veure cap, així que...
-Però això n’ha de ser un, avi. Potser no els van eliminar tots! Potser...
Un cotxe de policia va trencar la veu del nen, el qual va mirar la finestra de cop. No, havia passat de llarg.
-Avi, ho ha de ser!
L’avi va mirar l’objecte que el nen duia entre les mans i hi va advertir la forma d’allò que el seu rebesavi li havia ensenyat molts anys enrere, abans que tot el món fos transformat en un no-res.
-Quim, ja saps què diu la llei, no? Qualsevol que parli del món abans del gran cataclisme serà afusellat, i no sols ell, sinó tota la seva família, ja que...
-Ja que seran considerats rebels.
-De debò vols això? Tu també, fill?
-Viure en un engany és pitjor que morir, avi.
Se’l va mirar. Sabia que li hauria d’acabar explicant tard o d’hora al seu nét, així que va optar per no fer-se pregar:
-Aquests símbols són lletres, Quim. Molt abans del gran cataclisme la gent llegia, però els llibres van ser eliminats i el llenguatge va ser canviat perquè ningú els pogués entendre si mai en trobava algun.
-Però per què?
-Mira, Quim. El món era un desastre, i la gent patia.
-Patir? Què és patir?
-És, com quan et cremes, més o menys.
-Això és patir?
-Veus? Exactament per això van suprimir els llibres. Van creure que els sentiments eren la veritable causa de la decadència del món, així que van aconseguir, mitjançant pràctiques que no goso descriure’t, que la gent deixés de sentir.
-I els llibres?
-Aquest és el problema. Quan la gent llegia tornava a tenir sentiments, així que van cremar totes les obres de la literatura, i van creure que, a més d’aconseguir que la gent no sentís, aconseguirien que deixéssim de pensar per no criticar les accions dels caps del govern. I per això som aquí, Quim.
-Però, com pot ser que fessin una cosa tan horrible?
-És una història molt llarga: moltes guerres, horror...
-No els justifiquis! No tenien cap dret a privar les generacions futures d’un bé com aquest.
-No els justifico, Quim. Però entén que...
-Que entengui què? Avi, no sé per què, però jo crec tenir sentiments, i per això no puc permetre que el món segueixi com fins ara. No puc! Aquest és un món estèril, un món incolor. Se’ns prohibeix llegir, pintar, cantar, somniar i fins pensar. De veritat és millor que abans, avi? Això és, és...
Va sentir una cosa freda baixant per les seves galtes i, en tocar-ho, va adonar-se de l’aigua que sortia dels seus ulls.
-Veus? Què és això, avi? No sé ni què sento.

L’home es va mirar trist el nen, pensant que les mateixes reflexions havien causat la mort dels seus pares, acusats de rebel·lia, i va pensar que mai podria fer el que li havien manat: matar-lo. Es veia acabat. aquell sistema era cruel i sàdic i ell, als seus 130 anys, mai havia fet res per canviar-lo.

dijous, 19 de novembre de 2015

En do sostingut menor


A poc a poc s’apropa a l’escenari. Té por, però entre la foscor se sent segura. Encara no la veuen, és rere les cortines amb les partitures a les mans i una forta angoixa al pit que gairebé no la deixa respirar. Ha d’aprendre a estar tranquil•la i ho sap, però no pot. Des de petita ha desitjat que arribés aquest moment i ara que el té a tocar no pot permetre’s cap error, cap ni un. La melodia que sonarà ha de ser perfecta, vol que quedi com aquella que ha escoltat tantes vegades i que l’ha salvat en tants somnis. Vol que aquells que la sentin s’impregnin de tot allò que per a ella significa i que l’arribin a apreciar tant com ella. 
Potser per això mateix quan la Laia i la Marta toquen les últimes notes d’aquella Sarabande de Handel que sempre l’ha captivat no les escolta. Ara és ella qui, a poc a poc, avançarà cap a l’escenari. Serà el moment d’enfrontar-se a ella mateixa.
La capa de tenebres que la cobria li ha estat arrabassada i ara s’ha de mostrar com és, com la noia que és, sols això. De cop un sentiment de petitesa l’envaeix i té por. I si no és capaç de tocar aquella meravellosa peça amb tot el sentiment necessari? I si queda buida? I si... Al capdavall, qui és ella? Potser destrossarà la peça i ferirà la música, allò que més s’estima. No! No vol fer-ho! Les dents comencen a repicar les unes contra les altres i les mans li tremolen. Si continua així no podrà tocar.
Una pregunta passa per la seva ment: ha de tocar? 
Els seus ulls queden clavats en el públic uns instants, sols ella sap qui busca. Es sumeix en un estat d’inconsciència difícilment explicable per qui no l’ha viscut i, sense adonar-se’n, s’asseu al piano, disposant les partitures sobre el faristol. Aviat no és a l’auditori, no té setze anys, ni té por. Ara sols és una nena petita que camina seguint una música que dansa, captivada pel so d’aquelles efímeres notes que flueixen amb total naturalitat, com l’aigua d’un riu il·luminat per una lluna transparent, una lluna dolça i alhora trista. Una lluna estranya però alhora bella. Corre a buscar la sala d’on surt l’embriagadora melodia desitjant que sigui real. Quan troba la porta mig oberta no s’atreveix a entrar, sols l’empeny lleugerament per poder veure qui s’asseu al piano: una noia molt bonica que duu un mocador al cap i les mans de la qual, blanques com la neu, premen amb suavitat les tecles d’un meravellós piano de cua. Plora en tocar, sabent que és l’última vegada que sentirà aquella dolça i trista sonata. Abans que la lluna se l’endugui en somnis plàcids. 
En despertar-se d’aquells records les llàgrimes li regalimen galtes avall i el primer moviment d’aquella peça de Beethoven ha acabat, provocant en les cares de molts un somriure nostàlgic i una allau d’aplaudiments. 
-Sonata Clar de Lluna. L’he tocat per a tu, germana.
I mirant novament el públic adverteix la cara de qui va ensenyar-li a estimar la música. 

(Text per a la crida 75 de VullEscriure)

divendres, 6 de novembre de 2015

Sense tu

El cel blau, buit de núvols, buit d’estels... buit. Els teus ulls abans s’hi solien dibuixar, ara que no hi ets prefereixo amagar-los en el meu propi cel, el que es conforma quan penso en aquelles matinades d’estiu, quan em despertaves explorant les muntanyes del meu cos i junts observàvem la sortida d’una llum que defugíem. No ens calia llavors, però ara sí que la necessito; no hi ets tu per ajudar-me a caminar.
D’una d’aquestes matinades va nàixer ella, la nena més dolça i bufona que els meus ulls han estat capaços d’observar. Com et somreia! Com li somreies! No havia vist mai un vincle tan perfecte entre pare i filla. Semblava que la felicitat ens somriuria eternament.
-Mama, on som? Quan vindrà el papa?
La pregunta es repeteix cada dia. És difícil dir-li que ja no i ets, i que alhora sempre seràs amb nosaltres. Que no podrà fer-te cap petó a la galta, però que si para atenció notarà com la beses. Com puc parlar-li d’una cosa que ni jo mateixa entenc?
-Som al lloc preferit del papa i la mama, cuca. T’agrada?
Assenteix i es posa a córrer. Duu un vestit blanc i sembla un angelet que obre les ales per primera vegada. El problema és que jo, que no tinc ales, he d’ensenyar-li a volar. Però et prometo que ho faré, aprendrem a volar juntes, no et preocupis.
-No corris tant, que no t’atrapo!
S’atura en sec. Ha arribat al racó on solíem jeure per contemplar el paisatge. El roure segueix ben dret, com si no haguessin passat els dies per a ell.
-Mama, hi ha un riu a prop, oi? Puc anar-hi?
-Vés, però no corris que cauràs!
Sense fer-me cas, torna a corre. Sospiro. Sempre m’ha agradat aquest lloc. Quan la pressió del món m’empresona vinc aquí, on la brisa em fa sentir la llibertat a flor de pell; quan la por i la soledat m’escanyen m’assec sota l’ombra reconfortant del roure i les seves branques m’abracen i ja no estic sola; quan em sento petita m’apropo a aquestes muntanyes i deixo que ressoni la meva veu, dansant al buit. No obstant, la Dàlia sovint m’entén més del que voldria, i no em cal fugir tan lluny per saber que algú encara m’estima. És curiós que essent jo l’adulta sigui més criatura que la Dàlia. Però ella s’assembla més a tu, ja ho saps.
M’assec vora l’aigua i observo la Dàlia. Juga amb una papallona. He vingut aquí per parlar-li de tu. Creia que reuniria forces suficients per fer-ho, però m’equivocava. M’eixugo les llàgrimes canviant-les per un somriure. La Dàlia s’apropa.
-Mama... Si et dic una cosa em promets que no t’enfadaràs?
Em mira, dubtosa.
-No m’enfadaré. Digues.
-He vist el papa. No era com ell, però era ell. M’ha dit que et digui que no vol veure’t plorar perquè no estàs bonica i que... Ai! com era? Ah! Que sempre estarà amb nosaltres tot i que no el veiem. Què volia dir?

Em poso la Dàlia a la falda i, abraçant-la, faig un petó al vent que sé que li durà.

(Text per a la crida 74 de VullEscriure)

dijous, 29 d’octubre de 2015

Cremant il·lusions


El vent fred empeny les finestres gelades intentant esbocinar-ne els cristalls per poder trobar una via d’entrada a la casa i escampar tots els fulls que descansen sobre l’escriptori. La Roser sap quina és la intenció del vent, però desitjaria obrir la finestra i que tots aquests trossos de paper groguenc dansessin per l’habitació i arribessin a la llar de foc, on els veuria cremar a poc a poc i convertir-se en cendra. D’aquesta manera no hauria de ser ella mateixa la que portés a la inexistència i a l’oblit totes aquelles paraules que formaven part de la seva ànima. 
Havia estat difícil escoltar les paraules del seu pare, més acceptar-les: ella mai podria ser l’escriptora en la qual havia desitjat convertir-se. Les raons? Segons el seu pare eren ben clares. Era una dona, i d’escriure no en sabia ben bé res.
-Però n’aprendré, pare. Llegiré molt, escriuré molt i somiaré més! 
-Somiar, filla? Somiar no serveix per res, somiar no t’omple la panxa. El que has de fer és trobar un bon marit i deixar-te de romanços.
-Però pare, jo vull escriure!
-Tu ets filla meva, i faràs el que jo et digui. I ara mateix cremaràs tot això que anomenes poesia. 
-Cremar-les? –va dir quasi plorant.
-Ho faig pel teu bé, filla. Així et trauràs aquestes fantasies del cap!
Fantasies? Potser sí que ho eren, però havien estat precisament aquestes fantasies les que l’havien fet entendre el perquè de tot, i sense aquell món què li quedava? S’havia convertit en un ocell sense veu, una nena sense nina, un pastor sense ramat, una poesia sense paraules, una partitura sense notes... 
El pèndol del rellotge es movia ràpidament, i les busques corrien per trobar-se l’una a l’altra, a fora els ocells tornaven al seu niu. No obstant, la Roser estava quieta mirant el foc i desitjant que tornessin les tardes d’hivern amb l’àvia llegint-li contes de fades on tot podia ser real i ella podia ser escriptora. Malauradament ni l’àvia hi era ni els contes deixaven de ser contes, i els seus poemes continuaven esperant sobre la taula, tement que ella els convertís en un no ser. 
La Roser va fer el cor fort i va agafar els papers que tant significaven per a ella apropant-se després a la llar de foc. Asseguda a terra, com quan era petita i l’àvia li llegia des del balancí, va eixugar-se les llàgrimes que li omplien la cara i va prendre el primer full. El llegí a poc a poc, donant-li l’entonació exacta i escoltant-ne cada paraula, cada lletra, notant la vibració dels llavis en emetre la cadena de sons que conformava cada un d’aquells mots. Desitjava que mai arribés el punt final, perquè sabia que el foc no perdonaria els seus somnis, cremant-los també i convertint-los en cendra, i per això assaboria cada coma, cada pausa, cada idea... Potser esperava que algú impedís que la seva mà deixés anar el full, però aquest algú no va arribar, i el paper va començar a cremar, esborrant tot allò existent, però no tot allò que més tard existiria.



(Relat per la crida 73 de Vullescriure)

dilluns, 5 d’octubre de 2015

Nit descalça


La nit cobreix el món amb una delicada capa de tenebres, amagant les pors de la gent i alhora obligant-les a sortir del seu amagatall. Me la miro i no puc evitar somriure; no és més que una nimfa que juga amb el seu vel, una Dafne fugint del seu Apol•lo que ignora l’existència d’aquells que l’observen.
Un silenci de cendra embolcalla el poble que hi ha sota els meus peus, un silenci que em reconforta i em calma, que fa que els meus ulls retinguin les llàgrimes i que el meu cor s’assereni. És ara, que tot això passa, quan sóc feliç; perquè puc ser jo mateixa.

M’agrada observar les cases del meu carrer, i les dels carrers del voltant. Potser és perquè la vida dels altres continua passant ―segon a segon i minut a minut―, mentre la meva està aturada. Els meus segons no passen, els minuts no s’escolten, i les hores no existeixen, però tant és ja. No hi ha res que importi quan l’esperança s’ha desfet. Res de res.

La dona del fuster mira per la finestra. El seu fill no ha tornat a casa, avui tampoc. Sap que no tornarà ―els morts no tornen―, però la follia l’obliga a esperar-lo dia sí dia també, fins que el seu marit li recorda que ja fa temps que els va deixar. Pobre senyor Ignasi. Potser per a ells el temps també s’aturà aquell onze de setembre.

Recolzo el peu esquerre sobre una teula esquerdada, amb tan mala sort que aquesta es desprèn de la teulada i es precipita al buit emportant-se amb ella el silenci i la pau. La llum del balcó més proper on sóc jo s’encén, i una dona mira el cel enfadada. La teula ha aixafat un dels seus preciosos geranis.

-Maleïts gats! Segur que ha estat el mateix que va robar-me aquell lluç que volia fer el diumenge. Ja veurà quan l’atrapi!

No m’havia vist. El llum s’apagà i la penombra tornà a regnar en aquell petit carrer la il•luminació del qual feia hores que s’havia apagat. La nit seria llarga, com la del dia anterior o la de l’altre, i l’altre, i l’altre... però en part agraïa que així fos. No podia permetre’m tornar a dormir, ni tornar a viure, i menys tornar a ser feliç. No havia d’oblidar-lo passés el que passés.

La solitud s’enfilava per les parets nues de les cases com una heura desitjant exhaurir la saba d’algun jove arbre. Sabia molt bé que el que volia era arribar als balcons i fer niu en les cases d’aquells temeraris que havien deixat la finestra mig oberta.

Solitud era la meva única companya, la fidelitat de la qual posaria fi a la meva efímera i trista existència.
(Aquest relat l'he escrit a la crida 72 de VullEscriure)

dissabte, 9 de maig de 2015

La monotonia és una tria

La Berta no es volia llevar. Es negava a sortir a fora i enfrontar-se amb les seves companyes de classe, que se'n reien cada dia. Es negava a escoltar les esbroncades dels professors, les estúpides queixes de les altres nenes i els crits sense sentit. Estava tipa de veure cada dia com el sol sortia per l'est i es ponia per l'oest. No volia tornar a aixecar-se del llit, posar el peu dret a terra, fer dotze passes fins al lavabo, vestir-se, anar a la cuina, esmorzar un got de llet amb galetes i marxar cap a l'escola. Sempre era el mateix. Sempre era sempre.
La Berta va sentir com la seva mare la cridava des de la cuina:
-Va Berta, espavila't o faràs tard!
Tot i això, ja li era igual fer tard o no. Va desenganxar-se una pestanya que li impedia veure-hi i va fer-la volar. Només un dia, va pensar. Tant debò pogués fer el que desitgés un sol dia a la meva vida. Tant debò aquest dia fos avui i tot m'anés com una seda. Tant debò...
Va tancar els ulls desitjant no haver de sentir la seva mare de nou, recordant-li que s'havia de llevar per anar en un lloc on ningú la trobaria a faltar si desapareixia. Aviat, però, va sentir com la porta de l'habitació s'obria i una veu coneguda:
-Berta... Preciosa, què et passa?
No hi va haver resposta. La Berta va posar-se els llençols fins a les orelles, com quan era petita i creia que així la seva mare no la veuria, i va alentir la seva respiració. De seguida, però, la sensació de claustrofòbia i l'escassetat de l'aire (i no oblidem la calor) la van fer sortir del seu amagatall, obligant-la a enfrontar-se amb la seva mare.
-No vull anar a l'escola.
-Molt bé. Així doncs què vols fer? Quedar-te a casa sempre, sense estudiar ni moure't mai del llit? Repetir el quart, abandonar l'institut, i no fer mai res?
-Mare! No dramatitzis! no he faltat cap dia a l'escola, així que per un no passa res...
-Que no passa res? primer n'és un, després dos...
La cara de la Berta no li devia agradar, ja que va canviar de tema:
-Què et passa cuca? Com és que tu, tan responsable sempre, em dius que no vols anar a l'escola? Que t'ha passat alguna cosa?
-Sí i no. Mare, només que estic farta de fer sempre el mateix! Caminar igual, vestir-me igual, ser igual, anar a l'escola cada dia i fer les mateixes coses... És massa monòton tot plegat!
-Però i la Núria i la Susanna? Que no t'ho passes bé amb elles?
-És clar que sí! Però... sempre acabem parlant del mateix!
-Filla, des que has començat no has deixat de repetir la mateixa paraula: "mateix".
-I què passa? No és així? No fem sempre el mateix?
-A veure... imagina't que jo tinc una vaca i tu una altra vaca..
-Mare... per favor, eh!
-No, escolta'm. Totes dues tenim una vaca, no? Per tant tenim el mateix, segons tu dius.
-Sí.
-Però i si et dic que la meva vaca és blanca amb taques negres i la teva és de color beix i amb taques de color marró? Serà el mateix?
-Amb... suposo que no, però...
-Però què?
-Que és igual el color de la vaca, no? Sempre serà una vaca.
-Per tant és igual portar pantalons blaus o vermells. Sempre seran pantalons.
-No és el mateix.
-I per què no?
-Mare, on vols arribar?
-Filla. Les coses s'assemblen, però mai seran les mateixes. Sempre hi haurà una cosa diferent, i això és el que hi has de trobar tu.
-Però...
-Res de però! No t'agrada jugar? doncs juga a trobar-hi la diferència, però has d'estar alerta, perquè a vegades està molt ben camuflada.
-I llavors què? Gaudeix d' ella! Una vaca blanca mai podrà ser negra, a menys que siguis tu que la pintis. Pinta't el dia dels colors que vulguis i, sobretot, gaudeix de les diferències que hi ha entre l'ahir, l'avui i el demà.
-Però...
-Va, jo t'ajudo. Ahir vas arribar tard a l'escola? No. I avui?
La Berta mira el rellotge, falten deu minuts per l'inici de la primera classe.
-Sí, avui arribaré tard.
-Un altre error. Tens deu minuts per evitar-ho. Et quedaràs aquí o lluitaràs per arribar a temps? Decideixes tu o decideixen per a tu?
-Decideixo jo.
-I el dia, de quin color el pintaràs?
-Groc! Alegria i energia -contesta la Berta somrient-.
-Molt bé filla. Corre, doncs! La vida t'espera.

divendres, 10 d’abril de 2015

Per què plorava ?

He tingut un malson. Un d'aquells malsons estranys que no saps per què s'apoderen de la teva raó i t'impedeixen oblidar-los. La cosa anava així:
Jo estava sola asseguda al peu d'un arbre (un desmai), i esclatava en plors. Apareixien unes persones i em preguntaven per què plorava, i jo no podia respondre, sols sanglotar amargament i mirar el seu rostre impossible d'examinar amb exactitud quan les llàgrimes m'embalsamaven els ulls. Llavors aconseguia calmar-me i els mirava, amb els ulls plorosos i una sensació de culpa immensa. Ells repetien:
-Per què plores?
Llavors responia
-Perquè quan volia caminar, em van fer caure. Quan vaig voler emprendre el vol, em van tallar les ales. Quan vaig voler somniar, van fer-me entendre que no era res, i que els somnis no em salvarien. Quan jo... Sempre! Sempre que el mar estava calmat i jo volia nedar entre les minúscules onades algú em llançava una tempesta i la fúria s'apoderava de les aigües, les quals m'empenyien avall i jo m'ofegava. Ja no sé què fer. 
-Qui era aquest algú? -em preguntaven-.
Tornava a plorar i a sentir una explosió de sentiments dins meu, i entre sanglots responia:
-Aquest algú era jo.

dimecres, 25 de març de 2015

8 odis odiats

1.Odio saber que mai emprendré la lluita. 
2.Odio saber que l'espera serà llarga i alhora curta, perquè vull fer del viatge la inexistència més absoluta. 
3.Odio saber que he deixat de ser algú per a ser un ésser sense ànima definida: algú que busca en la mentida la certesa absoluta, quan no hi ha res que tingui menys certesa que la mentida. 
4.Odio fer de la meva existència una càrrega que m'impedeix existir amb totalitat. 
5.Odio actuar com la pròpia mentida a la qual atorgo la certesa per por de descobrir el dolor en la veritat de la meva persona; alhora tinc por de buscar i no trobar res que valgui la pena, o simplement no trobar.
6.Odio les preguntes sense resposta aparent, simplement perquè m'encanten. "Penso, llavors existeixo" deia Descartes, i això mateix em passa a mi.
7.Odio no entendre, i per això pensar, que comporta obsessions que signifiquen deixar de viure. Deixar de viure m'impedeix entendre, i així successivament; formant una cadena que només jo puc rompre, i que no sé com.
8. En resum, odio odiar. "Odiar" és una paraula que emprem massa sovint, o com a mínim això faig jo. No vull odiar res ni ningú, i encara que sigui una paradoxa... Odio odiar.




dissabte, 7 de març de 2015

Per què viure enfadat?

Estimat Juli,
No entenc perquè som tan estúpids. No ho entenc, em sap greu. No entenc perquè, amb l'argument d'estar enfadats, ens deixem de parlar els uns als altres. No vull que em privin de parlar amb tu, i no ho vull perquè ets part del que sóc jo. Si haguessin fet una llei que ens prohibís parlar-nos, estic absolutament segura que la desobeiríem, i no precisament perquè ens agradés anar en contra del que és correcte, sinó sols perquè ens seria impossible viure sense parlar-nos. Davant d'això, et pregunto, doncs, perquè ara que podem gaudir l'un de l'altre i conviure plegats, decidim odiar-nos uns instants, fins que el cor i el cap s'uneixin i s'adonin de l'error que estan cometent, i tornem a besar-nos.
Tot i això, digues-me què passarà si mentre m'odies jo... (Déu no vulgui que passi), deixo d'existir com a matèria viva. Digues-me què faràs? Sempre em dius que jo ploraré no haver estat prou bona per tu, però... Ho penses? No ho crec. Digues-me que m'estimes, digues-me que sóc teva i ets meu. Digues-me que no em deixaràs tornar a plorar. Digues-me això,  creu-te el que dius i t'asseguro que mai podrem ser més feliços.

Teva i (ja ho saps, però necessito dir-t'ho perquè et quedi clar) enamorada de tu,
Nàieda

divendres, 6 de març de 2015

Incongroències

Recordo quan era petita i la curiositat podia amb mi. Recordo moltes tardes sota l'ombra d'una mimosa, jugant a esberlar el fruit d'aquell arbre majestuós que hi havia davant de casa. Recordo el sol, vestint els meus cabells, i el vent, fent-los dansar. Sovint em pregunto com puc haver canviat tant, o com ha pogut canviar tant el meu món. No entenc que els dies se m'escapin de les mans i volin amb més rapidesa que jo.
Cada dia en aixecar-me miro el cel. Miro el vent, tanco els ulls i simplement somnio en viure allà: enmig dels núvols i dels estels que de mica en mica es deixen de veure, donant pas a la sortida del sol. Són tan bells els colors que m'envolten aquests instants que desitjo camuflar-me entre ells, i no puc evitar cridar:

Vull ser lliure com el vent,
Vull fluir com l'aigua pel terreny,
Vull ser pluja i salvar el món
Vull ser foc, i com les flames, lluitar per a no apagar-me.

I sí, així comencen els dies... I això em fa feliç. Tot i això, no puc evitar sorprendre' m en arribar a l'escola i trobar-me un company mirant el no-res. Però el que més em sorprèn és la resposta que em dóna quan intento que miri els preciosos cels de tardor o primavera: "Què passa? No hi ha res allà!"
No hi ha res... Massa trist per creure-ho. Certament no sé perquè necessitem ulls si no mirem a través d'ells. 

Sols demano una cosa: Tenir ulls d'infant i consciència de vell. 

dimecres, 4 de març de 2015

Desenganys

No puc... He descobert que els somnis són enganys que ens fem a nosaltres mateixos quan la realitat no ens agradarà.
El meu somni era escriure. Viure creant i compartint amb els altres el que creava, i d'alguna manera, viure en una realitat paral•lela a la meva. Ara veig que no puc fer això. No puc fer-ho perquè no sé escriure. No en sé, i tot i que m'agrada inventar i imaginar, viure i somniar, riure i plorar, sé que usar la llengua de mala manera és perjudicar-la a ella i als que la fan servir. És trist saber que t'has mentit a tu mateixa, i també éd estrany saber que continuaràs fent-ho, perquè prefereixes morir abans que deixar d'escriure, per molt malament que ho facis.

dilluns, 9 de febrer de 2015

Carta del dia a la nit

Saps nit... jo sóc el dia.

Sóc allò que hi ha quan tu no hi ets, allò que t’admira i que tu segurament admires, allò que no pots veure i que justament perquè no pots veure vols obtenir.
Saps que sóc tot el que tu no ets i per això m’enveges: sóc l’alegria, la vida. Sóc tot el que els nens volen per poder jugar. Jo puc veure’ls jugar, tu no. Puc veure’ls somriure i avorrir-se, puc veure’ls plorar i cantar. En definitiva puc veure’ls, com tu.
Tu tens tantes coses que jo no tinc... A l’estiu tots anhelen la teva ombra i a l’ hivern també et busquen, per poder-se posar dins el llit o menjar xocolata calenta al costat de la llar de foc. Tu els veus a tots somniar, i en somniar tots son veritables i feliços. Els consoles quan es senten sols i els beses de matinada quan jo m’apropo. Veus els ulls tancats i... saps què? Cap dels dos veu el que necessitem veure. Tu no pots veure’ls despertar i jo no puc tampoc, perquè quan m’apropo a la finestra ja és tard per això.
Saps? M’agradaria poder parlar-te de la mateixa manera que ho faig amb els núvols, que m’expliquen el que ha passat quan jo no hi era. M’he cansat de veure sempre el mateix... no creus que hauríem de fer alguna cosa per a canviar-ho? Podríem... no ho sé. Has sentit a parlar mai dels eclipsis? No serà de nit ni de dia, així que potser aconseguiríem que tots dos veiéssim com reaccionen milers de persones en veure’ns a prop. Jo tampoc sé com ets, així que... què et sembla?
Els deixo aquesta carta als ocells, així que espero que te la facin arribar aviat.

Espero amb ànsia la teva resposta,

Dia.


Pd. En realitat t’estimo, i crec que mai dels mais podria existir sense haver-te vist.

dijous, 5 de febrer de 2015

A la meva germana, que ha après què és llegir.

Em sorprèn veure't agafar un llibre. Recordo tot el que vaig haver de fer perquè entenguessis què és el que aporta passar les pàgines d'una en una i assaborir els plaers que ens aporta el viatge. Creies que t'enganyava, però erraves, i per fi te n'has adonat. No saps que feliç que em fas, cuca.
Recordo els dies que et llegia contes i llegendes d'Amades, recordo també tots aquells dies en què havia d'inventar-me històries per a aconseguir que t'adormissis. Ara però, t'has fet gran, i m'alegra poder-te veure captant l'essència d'un llibre, del món dels móns. 
Llegeix cuca. Riu, plora, emociona't, enamora't i espanta't, si cal... Però no deixis mai els llibres.

dimecres, 4 de febrer de 2015

Sóc qui sóc sols per tu

Somnio amb tu cada dia.

Puc recordar,
tot el que et pertany de la meva vida.
Puc desitjar,
Que tornis a ser qui havies estat.
Puc plorar,
En adonar-me que t'he perdut per sempre.
Puc lluitar,
Per entendre que mai res serà igual.
Puc viure,
Per oblidar-te (mes tu saps que mai ho faré).
Puc estimar,
Per convèncer el meu cor de que en sóc capaç.
Puc llegir,
Per trobar móns semblants als que tu i jo havíem compartit.
Puc pensar,
Si pensar no em fa mal... Però saps que me'n fa.


Podria cridar,
Però el món es partiria i jo no hauria saciat el meu dolor.
Podria escriure't,
Però sé que fa temps que has deixat de llegir-me.
Podria parlar-te,
Però ser ignorada no m'ajudaria a deixar de plorar.
Podria morir,
Però llavors no podria recordar-te.

Callaria,
Si les meves paraules et ferissin.
Parlaria,
Si tinguessis temps per escoltar el pas del temps.
Seria,
Però sense tu no he après a ser.
Clouria els ulls,
Si això m'ajudés a no veure't, però et vwig amb els ulls tancats.
Dormiria,
Però ja t'ho he dit, somnio amb tu cada dia.

Seria set,
Si tu fossis aigua.
Seria gana,
Si tu fossis aliment.
Seria vers,
Si tu fossis poeta.
Seria nit,
Si tu fossis foscor.
Seria lletra,
Si tu fossis llibre.
Seria el cel,
Si tu fossis el mar.

Sóc nit,
Tu dia.
Sóc pluja,
Tu sol.
Sóc aigua,
Tu foc.
Sóc fred,
Tu calor.
Sóc vida,
Tu mort.

Sense tu ja res. Així que res és el que sóc, jo que podia haver-ho estat tot.
Tot i això... Tot i que tu m'hagis enquistat la ràbia i la fredor al cor jo t'estimo, perquè sé que si estimo la calor s'apoderarà del fred i seré feliç, i tu també, lluny de mi.





Carta a un nou estrany

Estimat Marc,
M'ha estranyat veure't a tu mirant-me. A tu que ahir m'explicaves per què no havies trobat ningú encara. 
Saps, ja fa molt temps d'això, però recordo que jo també t'havia mirat com tu m'has mirat avui. El desig de sentir-te entre els meus braços i d'unir els meus llavis amb els teus, amb el gust agredolç que esperava notar. Els teus ulls avellana mesclant-se amb els meus oliva, i el meu cor, tendre i sincer, formant part del teu, dolç i generós.
D'això però, ja han passat quinze anys, i tu i jo no hem passat a ser res més que companys de feina i, davant de tot, amics.
Mai em vas dir res que em fes pensar que jo t'agradava, i jo tampoc et vaig dir mai res.
Ara però, els anys han passat. Fa dotze anys vaig conèixer l'Ignasi, un noi atent i romàntic que no em va prometre ni la lluna ni el sol, sinó simplement formar part del seu món i tenir un paper principal en la pel•lícula de la seva vida. Ja fa set anys que som casats i tenim dues nenes: l'Edna i la Núria.
Per això, quan avui m'has mirat amb un somriure que era més que el somriure que se li dibuixa a un amic en contemplar a la seva amiga, he entès el per què de tot plegat.
Però, per què m'has estat fidel si mai has intentat fer-me teva? Per què?
L'únic que et puc dir ara és que sóc feliç amb les nenes i l'Ignasi, i no puc evitar sentir tristesa en saber que mai m'has dit res dels teus sentiments. 
Amb amor,

La teva amiga Helena.

dimarts, 3 de febrer de 2015

Dolça pluja...

Plou. No puc aguantar més tancada a casa després d'un matí com el d' avui. El cel és gris i els paraigües que veig des de la finestra de la meva habitació m'obliguen a agafar l'abric i córrer cap al bosc del costat de casa. M'encanta anar-hi, perquè és com la meva segona casa. He agafat el paraigua, més no l'obro, ja que m'encanta sentir el contacte fred de la pluja sobre la meva cara i els meus cabells. M'agrada que aquests s'humitegin, i sobretot, m'agrada veure'm lliure i poder contemplar tot el paisatge. 
La pluja comença a caure amb més força, però jo sóc feliç. Vés pluja... humiteja el món i neteja'l d'imperfeccions, cura'l, fes-lo viure.
Els camps que envolten el camí estan deserts. Estem soles la pluja i jo, i no sé què és el que més em captiva d'aquest indret: la senzillesa de tot o la llibertat que tinc aquí, lluny de tothom.
A poc a poc els camps es deixen de veure i la carretera asfaltada corre al meu encontre, tot i que jo no la vulgui tocar encara. Ningú al carrer, ni un cotxe. M'agrada sentir-me part de mi mateixa, i part del món, fa temps que no me'n sentia, però no me n'havia adonat fins ara. 
Passa un cotxe. Puc veure un nen d'uns sis o set anys fent dibuixos amb el dit al vidre entelat de darrere el cotxe. Es dirigeixen al centre, potser a l'escola, cosa que em fa recordar que em queden deu minuts de llibertat i hauré de tornar a la normalitat.
Normalitat... ja està! He aconseguit entendre perquè els dies de pluja tenen tan mala fama. No és simplement que associem el gris del cel als problemes, no. La veritat és que al estar lligats a la rutina, tancats a l'escola, la feina... tot això ens fa envejar la pluja, que juga i riu lliure, i ens fa estar de mal humor perquè no podem fer com les plantes i viure'n...
He de córrer o arribaré tard, però sé que no hi ha res millor que assaborir la natura, així que continuo amb el meu pas, si cal trauré temps de sota les pedres.
Al final, després de comptar tres o quatre cotxes més per la via principal de sortida del poble arribo a casa altre cop, i sols obrir la porta la meva germana ja em renya perquè arribarà tard, la meva mare s'enfada perquè estic xopa de cap a peus, i el meu pare somriu perquè entén què veig en la pluja.
Així que, simplement m'asseco els cabells i me'ls pentino i, no sé com, aconsegueixo que s'espatlli l'assecador i em poso a riure. Sento la meva germana petita cridant perquè creu que li posaran una falta. Però si queda un quart! Tanta pressa té per tornar a la rutina, a la pressa, a la cridòria i a tot això?
Des de la finestra del cotxe miro com la pluja continua caient, i simplement me n'enamoro. Meravellosa natura.