dilluns, 9 de febrer de 2015

Carta del dia a la nit

Saps nit... jo sóc el dia.

Sóc allò que hi ha quan tu no hi ets, allò que t’admira i que tu segurament admires, allò que no pots veure i que justament perquè no pots veure vols obtenir.
Saps que sóc tot el que tu no ets i per això m’enveges: sóc l’alegria, la vida. Sóc tot el que els nens volen per poder jugar. Jo puc veure’ls jugar, tu no. Puc veure’ls somriure i avorrir-se, puc veure’ls plorar i cantar. En definitiva puc veure’ls, com tu.
Tu tens tantes coses que jo no tinc... A l’estiu tots anhelen la teva ombra i a l’ hivern també et busquen, per poder-se posar dins el llit o menjar xocolata calenta al costat de la llar de foc. Tu els veus a tots somniar, i en somniar tots son veritables i feliços. Els consoles quan es senten sols i els beses de matinada quan jo m’apropo. Veus els ulls tancats i... saps què? Cap dels dos veu el que necessitem veure. Tu no pots veure’ls despertar i jo no puc tampoc, perquè quan m’apropo a la finestra ja és tard per això.
Saps? M’agradaria poder parlar-te de la mateixa manera que ho faig amb els núvols, que m’expliquen el que ha passat quan jo no hi era. M’he cansat de veure sempre el mateix... no creus que hauríem de fer alguna cosa per a canviar-ho? Podríem... no ho sé. Has sentit a parlar mai dels eclipsis? No serà de nit ni de dia, així que potser aconseguiríem que tots dos veiéssim com reaccionen milers de persones en veure’ns a prop. Jo tampoc sé com ets, així que... què et sembla?
Els deixo aquesta carta als ocells, així que espero que te la facin arribar aviat.

Espero amb ànsia la teva resposta,

Dia.


Pd. En realitat t’estimo, i crec que mai dels mais podria existir sense haver-te vist.

dijous, 5 de febrer de 2015

A la meva germana, que ha après què és llegir.

Em sorprèn veure't agafar un llibre. Recordo tot el que vaig haver de fer perquè entenguessis què és el que aporta passar les pàgines d'una en una i assaborir els plaers que ens aporta el viatge. Creies que t'enganyava, però erraves, i per fi te n'has adonat. No saps que feliç que em fas, cuca.
Recordo els dies que et llegia contes i llegendes d'Amades, recordo també tots aquells dies en què havia d'inventar-me històries per a aconseguir que t'adormissis. Ara però, t'has fet gran, i m'alegra poder-te veure captant l'essència d'un llibre, del món dels móns. 
Llegeix cuca. Riu, plora, emociona't, enamora't i espanta't, si cal... Però no deixis mai els llibres.

dimecres, 4 de febrer de 2015

Sóc qui sóc sols per tu

Somnio amb tu cada dia.

Puc recordar,
tot el que et pertany de la meva vida.
Puc desitjar,
Que tornis a ser qui havies estat.
Puc plorar,
En adonar-me que t'he perdut per sempre.
Puc lluitar,
Per entendre que mai res serà igual.
Puc viure,
Per oblidar-te (mes tu saps que mai ho faré).
Puc estimar,
Per convèncer el meu cor de que en sóc capaç.
Puc llegir,
Per trobar móns semblants als que tu i jo havíem compartit.
Puc pensar,
Si pensar no em fa mal... Però saps que me'n fa.


Podria cridar,
Però el món es partiria i jo no hauria saciat el meu dolor.
Podria escriure't,
Però sé que fa temps que has deixat de llegir-me.
Podria parlar-te,
Però ser ignorada no m'ajudaria a deixar de plorar.
Podria morir,
Però llavors no podria recordar-te.

Callaria,
Si les meves paraules et ferissin.
Parlaria,
Si tinguessis temps per escoltar el pas del temps.
Seria,
Però sense tu no he après a ser.
Clouria els ulls,
Si això m'ajudés a no veure't, però et vwig amb els ulls tancats.
Dormiria,
Però ja t'ho he dit, somnio amb tu cada dia.

Seria set,
Si tu fossis aigua.
Seria gana,
Si tu fossis aliment.
Seria vers,
Si tu fossis poeta.
Seria nit,
Si tu fossis foscor.
Seria lletra,
Si tu fossis llibre.
Seria el cel,
Si tu fossis el mar.

Sóc nit,
Tu dia.
Sóc pluja,
Tu sol.
Sóc aigua,
Tu foc.
Sóc fred,
Tu calor.
Sóc vida,
Tu mort.

Sense tu ja res. Així que res és el que sóc, jo que podia haver-ho estat tot.
Tot i això... Tot i que tu m'hagis enquistat la ràbia i la fredor al cor jo t'estimo, perquè sé que si estimo la calor s'apoderarà del fred i seré feliç, i tu també, lluny de mi.





Carta a un nou estrany

Estimat Marc,
M'ha estranyat veure't a tu mirant-me. A tu que ahir m'explicaves per què no havies trobat ningú encara. 
Saps, ja fa molt temps d'això, però recordo que jo també t'havia mirat com tu m'has mirat avui. El desig de sentir-te entre els meus braços i d'unir els meus llavis amb els teus, amb el gust agredolç que esperava notar. Els teus ulls avellana mesclant-se amb els meus oliva, i el meu cor, tendre i sincer, formant part del teu, dolç i generós.
D'això però, ja han passat quinze anys, i tu i jo no hem passat a ser res més que companys de feina i, davant de tot, amics.
Mai em vas dir res que em fes pensar que jo t'agradava, i jo tampoc et vaig dir mai res.
Ara però, els anys han passat. Fa dotze anys vaig conèixer l'Ignasi, un noi atent i romàntic que no em va prometre ni la lluna ni el sol, sinó simplement formar part del seu món i tenir un paper principal en la pel•lícula de la seva vida. Ja fa set anys que som casats i tenim dues nenes: l'Edna i la Núria.
Per això, quan avui m'has mirat amb un somriure que era més que el somriure que se li dibuixa a un amic en contemplar a la seva amiga, he entès el per què de tot plegat.
Però, per què m'has estat fidel si mai has intentat fer-me teva? Per què?
L'únic que et puc dir ara és que sóc feliç amb les nenes i l'Ignasi, i no puc evitar sentir tristesa en saber que mai m'has dit res dels teus sentiments. 
Amb amor,

La teva amiga Helena.

dimarts, 3 de febrer de 2015

Dolça pluja...

Plou. No puc aguantar més tancada a casa després d'un matí com el d' avui. El cel és gris i els paraigües que veig des de la finestra de la meva habitació m'obliguen a agafar l'abric i córrer cap al bosc del costat de casa. M'encanta anar-hi, perquè és com la meva segona casa. He agafat el paraigua, més no l'obro, ja que m'encanta sentir el contacte fred de la pluja sobre la meva cara i els meus cabells. M'agrada que aquests s'humitegin, i sobretot, m'agrada veure'm lliure i poder contemplar tot el paisatge. 
La pluja comença a caure amb més força, però jo sóc feliç. Vés pluja... humiteja el món i neteja'l d'imperfeccions, cura'l, fes-lo viure.
Els camps que envolten el camí estan deserts. Estem soles la pluja i jo, i no sé què és el que més em captiva d'aquest indret: la senzillesa de tot o la llibertat que tinc aquí, lluny de tothom.
A poc a poc els camps es deixen de veure i la carretera asfaltada corre al meu encontre, tot i que jo no la vulgui tocar encara. Ningú al carrer, ni un cotxe. M'agrada sentir-me part de mi mateixa, i part del món, fa temps que no me'n sentia, però no me n'havia adonat fins ara. 
Passa un cotxe. Puc veure un nen d'uns sis o set anys fent dibuixos amb el dit al vidre entelat de darrere el cotxe. Es dirigeixen al centre, potser a l'escola, cosa que em fa recordar que em queden deu minuts de llibertat i hauré de tornar a la normalitat.
Normalitat... ja està! He aconseguit entendre perquè els dies de pluja tenen tan mala fama. No és simplement que associem el gris del cel als problemes, no. La veritat és que al estar lligats a la rutina, tancats a l'escola, la feina... tot això ens fa envejar la pluja, que juga i riu lliure, i ens fa estar de mal humor perquè no podem fer com les plantes i viure'n...
He de córrer o arribaré tard, però sé que no hi ha res millor que assaborir la natura, així que continuo amb el meu pas, si cal trauré temps de sota les pedres.
Al final, després de comptar tres o quatre cotxes més per la via principal de sortida del poble arribo a casa altre cop, i sols obrir la porta la meva germana ja em renya perquè arribarà tard, la meva mare s'enfada perquè estic xopa de cap a peus, i el meu pare somriu perquè entén què veig en la pluja.
Així que, simplement m'asseco els cabells i me'ls pentino i, no sé com, aconsegueixo que s'espatlli l'assecador i em poso a riure. Sento la meva germana petita cridant perquè creu que li posaran una falta. Però si queda un quart! Tanta pressa té per tornar a la rutina, a la pressa, a la cridòria i a tot això?
Des de la finestra del cotxe miro com la pluja continua caient, i simplement me n'enamoro. Meravellosa natura.