dimecres, 25 de març de 2015

8 odis odiats

1.Odio saber que mai emprendré la lluita. 
2.Odio saber que l'espera serà llarga i alhora curta, perquè vull fer del viatge la inexistència més absoluta. 
3.Odio saber que he deixat de ser algú per a ser un ésser sense ànima definida: algú que busca en la mentida la certesa absoluta, quan no hi ha res que tingui menys certesa que la mentida. 
4.Odio fer de la meva existència una càrrega que m'impedeix existir amb totalitat. 
5.Odio actuar com la pròpia mentida a la qual atorgo la certesa per por de descobrir el dolor en la veritat de la meva persona; alhora tinc por de buscar i no trobar res que valgui la pena, o simplement no trobar.
6.Odio les preguntes sense resposta aparent, simplement perquè m'encanten. "Penso, llavors existeixo" deia Descartes, i això mateix em passa a mi.
7.Odio no entendre, i per això pensar, que comporta obsessions que signifiquen deixar de viure. Deixar de viure m'impedeix entendre, i així successivament; formant una cadena que només jo puc rompre, i que no sé com.
8. En resum, odio odiar. "Odiar" és una paraula que emprem massa sovint, o com a mínim això faig jo. No vull odiar res ni ningú, i encara que sigui una paradoxa... Odio odiar.




dissabte, 7 de març de 2015

Per què viure enfadat?

Estimat Juli,
No entenc perquè som tan estúpids. No ho entenc, em sap greu. No entenc perquè, amb l'argument d'estar enfadats, ens deixem de parlar els uns als altres. No vull que em privin de parlar amb tu, i no ho vull perquè ets part del que sóc jo. Si haguessin fet una llei que ens prohibís parlar-nos, estic absolutament segura que la desobeiríem, i no precisament perquè ens agradés anar en contra del que és correcte, sinó sols perquè ens seria impossible viure sense parlar-nos. Davant d'això, et pregunto, doncs, perquè ara que podem gaudir l'un de l'altre i conviure plegats, decidim odiar-nos uns instants, fins que el cor i el cap s'uneixin i s'adonin de l'error que estan cometent, i tornem a besar-nos.
Tot i això, digues-me què passarà si mentre m'odies jo... (Déu no vulgui que passi), deixo d'existir com a matèria viva. Digues-me què faràs? Sempre em dius que jo ploraré no haver estat prou bona per tu, però... Ho penses? No ho crec. Digues-me que m'estimes, digues-me que sóc teva i ets meu. Digues-me que no em deixaràs tornar a plorar. Digues-me això,  creu-te el que dius i t'asseguro que mai podrem ser més feliços.

Teva i (ja ho saps, però necessito dir-t'ho perquè et quedi clar) enamorada de tu,
Nàieda

divendres, 6 de març de 2015

Incongroències

Recordo quan era petita i la curiositat podia amb mi. Recordo moltes tardes sota l'ombra d'una mimosa, jugant a esberlar el fruit d'aquell arbre majestuós que hi havia davant de casa. Recordo el sol, vestint els meus cabells, i el vent, fent-los dansar. Sovint em pregunto com puc haver canviat tant, o com ha pogut canviar tant el meu món. No entenc que els dies se m'escapin de les mans i volin amb més rapidesa que jo.
Cada dia en aixecar-me miro el cel. Miro el vent, tanco els ulls i simplement somnio en viure allà: enmig dels núvols i dels estels que de mica en mica es deixen de veure, donant pas a la sortida del sol. Són tan bells els colors que m'envolten aquests instants que desitjo camuflar-me entre ells, i no puc evitar cridar:

Vull ser lliure com el vent,
Vull fluir com l'aigua pel terreny,
Vull ser pluja i salvar el món
Vull ser foc, i com les flames, lluitar per a no apagar-me.

I sí, així comencen els dies... I això em fa feliç. Tot i això, no puc evitar sorprendre' m en arribar a l'escola i trobar-me un company mirant el no-res. Però el que més em sorprèn és la resposta que em dóna quan intento que miri els preciosos cels de tardor o primavera: "Què passa? No hi ha res allà!"
No hi ha res... Massa trist per creure-ho. Certament no sé perquè necessitem ulls si no mirem a través d'ells. 

Sols demano una cosa: Tenir ulls d'infant i consciència de vell. 

dimecres, 4 de març de 2015

Desenganys

No puc... He descobert que els somnis són enganys que ens fem a nosaltres mateixos quan la realitat no ens agradarà.
El meu somni era escriure. Viure creant i compartint amb els altres el que creava, i d'alguna manera, viure en una realitat paral•lela a la meva. Ara veig que no puc fer això. No puc fer-ho perquè no sé escriure. No en sé, i tot i que m'agrada inventar i imaginar, viure i somniar, riure i plorar, sé que usar la llengua de mala manera és perjudicar-la a ella i als que la fan servir. És trist saber que t'has mentit a tu mateixa, i també éd estrany saber que continuaràs fent-ho, perquè prefereixes morir abans que deixar d'escriure, per molt malament que ho facis.