divendres, 10 d’abril de 2015

Per què plorava ?

He tingut un malson. Un d'aquells malsons estranys que no saps per què s'apoderen de la teva raó i t'impedeixen oblidar-los. La cosa anava així:
Jo estava sola asseguda al peu d'un arbre (un desmai), i esclatava en plors. Apareixien unes persones i em preguntaven per què plorava, i jo no podia respondre, sols sanglotar amargament i mirar el seu rostre impossible d'examinar amb exactitud quan les llàgrimes m'embalsamaven els ulls. Llavors aconseguia calmar-me i els mirava, amb els ulls plorosos i una sensació de culpa immensa. Ells repetien:
-Per què plores?
Llavors responia
-Perquè quan volia caminar, em van fer caure. Quan vaig voler emprendre el vol, em van tallar les ales. Quan vaig voler somniar, van fer-me entendre que no era res, i que els somnis no em salvarien. Quan jo... Sempre! Sempre que el mar estava calmat i jo volia nedar entre les minúscules onades algú em llançava una tempesta i la fúria s'apoderava de les aigües, les quals m'empenyien avall i jo m'ofegava. Ja no sé què fer. 
-Qui era aquest algú? -em preguntaven-.
Tornava a plorar i a sentir una explosió de sentiments dins meu, i entre sanglots responia:
-Aquest algú era jo.