dissabte, 9 de maig de 2015

La monotonia és una tria

La Berta no es volia llevar. Es negava a sortir a fora i enfrontar-se amb les seves companyes de classe, que se'n reien cada dia. Es negava a escoltar les esbroncades dels professors, les estúpides queixes de les altres nenes i els crits sense sentit. Estava tipa de veure cada dia com el sol sortia per l'est i es ponia per l'oest. No volia tornar a aixecar-se del llit, posar el peu dret a terra, fer dotze passes fins al lavabo, vestir-se, anar a la cuina, esmorzar un got de llet amb galetes i marxar cap a l'escola. Sempre era el mateix. Sempre era sempre.
La Berta va sentir com la seva mare la cridava des de la cuina:
-Va Berta, espavila't o faràs tard!
Tot i això, ja li era igual fer tard o no. Va desenganxar-se una pestanya que li impedia veure-hi i va fer-la volar. Només un dia, va pensar. Tant debò pogués fer el que desitgés un sol dia a la meva vida. Tant debò aquest dia fos avui i tot m'anés com una seda. Tant debò...
Va tancar els ulls desitjant no haver de sentir la seva mare de nou, recordant-li que s'havia de llevar per anar en un lloc on ningú la trobaria a faltar si desapareixia. Aviat, però, va sentir com la porta de l'habitació s'obria i una veu coneguda:
-Berta... Preciosa, què et passa?
No hi va haver resposta. La Berta va posar-se els llençols fins a les orelles, com quan era petita i creia que així la seva mare no la veuria, i va alentir la seva respiració. De seguida, però, la sensació de claustrofòbia i l'escassetat de l'aire (i no oblidem la calor) la van fer sortir del seu amagatall, obligant-la a enfrontar-se amb la seva mare.
-No vull anar a l'escola.
-Molt bé. Així doncs què vols fer? Quedar-te a casa sempre, sense estudiar ni moure't mai del llit? Repetir el quart, abandonar l'institut, i no fer mai res?
-Mare! No dramatitzis! no he faltat cap dia a l'escola, així que per un no passa res...
-Que no passa res? primer n'és un, després dos...
La cara de la Berta no li devia agradar, ja que va canviar de tema:
-Què et passa cuca? Com és que tu, tan responsable sempre, em dius que no vols anar a l'escola? Que t'ha passat alguna cosa?
-Sí i no. Mare, només que estic farta de fer sempre el mateix! Caminar igual, vestir-me igual, ser igual, anar a l'escola cada dia i fer les mateixes coses... És massa monòton tot plegat!
-Però i la Núria i la Susanna? Que no t'ho passes bé amb elles?
-És clar que sí! Però... sempre acabem parlant del mateix!
-Filla, des que has començat no has deixat de repetir la mateixa paraula: "mateix".
-I què passa? No és així? No fem sempre el mateix?
-A veure... imagina't que jo tinc una vaca i tu una altra vaca..
-Mare... per favor, eh!
-No, escolta'm. Totes dues tenim una vaca, no? Per tant tenim el mateix, segons tu dius.
-Sí.
-Però i si et dic que la meva vaca és blanca amb taques negres i la teva és de color beix i amb taques de color marró? Serà el mateix?
-Amb... suposo que no, però...
-Però què?
-Que és igual el color de la vaca, no? Sempre serà una vaca.
-Per tant és igual portar pantalons blaus o vermells. Sempre seran pantalons.
-No és el mateix.
-I per què no?
-Mare, on vols arribar?
-Filla. Les coses s'assemblen, però mai seran les mateixes. Sempre hi haurà una cosa diferent, i això és el que hi has de trobar tu.
-Però...
-Res de però! No t'agrada jugar? doncs juga a trobar-hi la diferència, però has d'estar alerta, perquè a vegades està molt ben camuflada.
-I llavors què? Gaudeix d' ella! Una vaca blanca mai podrà ser negra, a menys que siguis tu que la pintis. Pinta't el dia dels colors que vulguis i, sobretot, gaudeix de les diferències que hi ha entre l'ahir, l'avui i el demà.
-Però...
-Va, jo t'ajudo. Ahir vas arribar tard a l'escola? No. I avui?
La Berta mira el rellotge, falten deu minuts per l'inici de la primera classe.
-Sí, avui arribaré tard.
-Un altre error. Tens deu minuts per evitar-ho. Et quedaràs aquí o lluitaràs per arribar a temps? Decideixes tu o decideixen per a tu?
-Decideixo jo.
-I el dia, de quin color el pintaràs?
-Groc! Alegria i energia -contesta la Berta somrient-.
-Molt bé filla. Corre, doncs! La vida t'espera.