dijous, 29 d’octubre de 2015

Cremant il·lusions


El vent fred empeny les finestres gelades intentant esbocinar-ne els cristalls per poder trobar una via d’entrada a la casa i escampar tots els fulls que descansen sobre l’escriptori. La Roser sap quina és la intenció del vent, però desitjaria obrir la finestra i que tots aquests trossos de paper groguenc dansessin per l’habitació i arribessin a la llar de foc, on els veuria cremar a poc a poc i convertir-se en cendra. D’aquesta manera no hauria de ser ella mateixa la que portés a la inexistència i a l’oblit totes aquelles paraules que formaven part de la seva ànima. 
Havia estat difícil escoltar les paraules del seu pare, més acceptar-les: ella mai podria ser l’escriptora en la qual havia desitjat convertir-se. Les raons? Segons el seu pare eren ben clares. Era una dona, i d’escriure no en sabia ben bé res.
-Però n’aprendré, pare. Llegiré molt, escriuré molt i somiaré més! 
-Somiar, filla? Somiar no serveix per res, somiar no t’omple la panxa. El que has de fer és trobar un bon marit i deixar-te de romanços.
-Però pare, jo vull escriure!
-Tu ets filla meva, i faràs el que jo et digui. I ara mateix cremaràs tot això que anomenes poesia. 
-Cremar-les? –va dir quasi plorant.
-Ho faig pel teu bé, filla. Així et trauràs aquestes fantasies del cap!
Fantasies? Potser sí que ho eren, però havien estat precisament aquestes fantasies les que l’havien fet entendre el perquè de tot, i sense aquell món què li quedava? S’havia convertit en un ocell sense veu, una nena sense nina, un pastor sense ramat, una poesia sense paraules, una partitura sense notes... 
El pèndol del rellotge es movia ràpidament, i les busques corrien per trobar-se l’una a l’altra, a fora els ocells tornaven al seu niu. No obstant, la Roser estava quieta mirant el foc i desitjant que tornessin les tardes d’hivern amb l’àvia llegint-li contes de fades on tot podia ser real i ella podia ser escriptora. Malauradament ni l’àvia hi era ni els contes deixaven de ser contes, i els seus poemes continuaven esperant sobre la taula, tement que ella els convertís en un no ser. 
La Roser va fer el cor fort i va agafar els papers que tant significaven per a ella apropant-se després a la llar de foc. Asseguda a terra, com quan era petita i l’àvia li llegia des del balancí, va eixugar-se les llàgrimes que li omplien la cara i va prendre el primer full. El llegí a poc a poc, donant-li l’entonació exacta i escoltant-ne cada paraula, cada lletra, notant la vibració dels llavis en emetre la cadena de sons que conformava cada un d’aquells mots. Desitjava que mai arribés el punt final, perquè sabia que el foc no perdonaria els seus somnis, cremant-los també i convertint-los en cendra, i per això assaboria cada coma, cada pausa, cada idea... Potser esperava que algú impedís que la seva mà deixés anar el full, però aquest algú no va arribar, i el paper va començar a cremar, esborrant tot allò existent, però no tot allò que més tard existiria.



(Relat per la crida 73 de Vullescriure)

dilluns, 5 d’octubre de 2015

Nit descalça


La nit cobreix el món amb una delicada capa de tenebres, amagant les pors de la gent i alhora obligant-les a sortir del seu amagatall. Me la miro i no puc evitar somriure; no és més que una nimfa que juga amb el seu vel, una Dafne fugint del seu Apol•lo que ignora l’existència d’aquells que l’observen.
Un silenci de cendra embolcalla el poble que hi ha sota els meus peus, un silenci que em reconforta i em calma, que fa que els meus ulls retinguin les llàgrimes i que el meu cor s’assereni. És ara, que tot això passa, quan sóc feliç; perquè puc ser jo mateixa.

M’agrada observar les cases del meu carrer, i les dels carrers del voltant. Potser és perquè la vida dels altres continua passant ―segon a segon i minut a minut―, mentre la meva està aturada. Els meus segons no passen, els minuts no s’escolten, i les hores no existeixen, però tant és ja. No hi ha res que importi quan l’esperança s’ha desfet. Res de res.

La dona del fuster mira per la finestra. El seu fill no ha tornat a casa, avui tampoc. Sap que no tornarà ―els morts no tornen―, però la follia l’obliga a esperar-lo dia sí dia també, fins que el seu marit li recorda que ja fa temps que els va deixar. Pobre senyor Ignasi. Potser per a ells el temps també s’aturà aquell onze de setembre.

Recolzo el peu esquerre sobre una teula esquerdada, amb tan mala sort que aquesta es desprèn de la teulada i es precipita al buit emportant-se amb ella el silenci i la pau. La llum del balcó més proper on sóc jo s’encén, i una dona mira el cel enfadada. La teula ha aixafat un dels seus preciosos geranis.

-Maleïts gats! Segur que ha estat el mateix que va robar-me aquell lluç que volia fer el diumenge. Ja veurà quan l’atrapi!

No m’havia vist. El llum s’apagà i la penombra tornà a regnar en aquell petit carrer la il•luminació del qual feia hores que s’havia apagat. La nit seria llarga, com la del dia anterior o la de l’altre, i l’altre, i l’altre... però en part agraïa que així fos. No podia permetre’m tornar a dormir, ni tornar a viure, i menys tornar a ser feliç. No havia d’oblidar-lo passés el que passés.

La solitud s’enfilava per les parets nues de les cases com una heura desitjant exhaurir la saba d’algun jove arbre. Sabia molt bé que el que volia era arribar als balcons i fer niu en les cases d’aquells temeraris que havien deixat la finestra mig oberta.

Solitud era la meva única companya, la fidelitat de la qual posaria fi a la meva efímera i trista existència.
(Aquest relat l'he escrit a la crida 72 de VullEscriure)