dijous, 29 d’octubre de 2015

Cremant il·lusions


El vent fred empeny les finestres gelades intentant esbocinar-ne els cristalls per poder trobar una via d’entrada a la casa i escampar tots els fulls que descansen sobre l’escriptori. La Roser sap quina és la intenció del vent, però desitjaria obrir la finestra i que tots aquests trossos de paper groguenc dansessin per l’habitació i arribessin a la llar de foc, on els veuria cremar a poc a poc i convertir-se en cendra. D’aquesta manera no hauria de ser ella mateixa la que portés a la inexistència i a l’oblit totes aquelles paraules que formaven part de la seva ànima. 
Havia estat difícil escoltar les paraules del seu pare, més acceptar-les: ella mai podria ser l’escriptora en la qual havia desitjat convertir-se. Les raons? Segons el seu pare eren ben clares. Era una dona, i d’escriure no en sabia ben bé res.
-Però n’aprendré, pare. Llegiré molt, escriuré molt i somiaré més! 
-Somiar, filla? Somiar no serveix per res, somiar no t’omple la panxa. El que has de fer és trobar un bon marit i deixar-te de romanços.
-Però pare, jo vull escriure!
-Tu ets filla meva, i faràs el que jo et digui. I ara mateix cremaràs tot això que anomenes poesia. 
-Cremar-les? –va dir quasi plorant.
-Ho faig pel teu bé, filla. Així et trauràs aquestes fantasies del cap!
Fantasies? Potser sí que ho eren, però havien estat precisament aquestes fantasies les que l’havien fet entendre el perquè de tot, i sense aquell món què li quedava? S’havia convertit en un ocell sense veu, una nena sense nina, un pastor sense ramat, una poesia sense paraules, una partitura sense notes... 
El pèndol del rellotge es movia ràpidament, i les busques corrien per trobar-se l’una a l’altra, a fora els ocells tornaven al seu niu. No obstant, la Roser estava quieta mirant el foc i desitjant que tornessin les tardes d’hivern amb l’àvia llegint-li contes de fades on tot podia ser real i ella podia ser escriptora. Malauradament ni l’àvia hi era ni els contes deixaven de ser contes, i els seus poemes continuaven esperant sobre la taula, tement que ella els convertís en un no ser. 
La Roser va fer el cor fort i va agafar els papers que tant significaven per a ella apropant-se després a la llar de foc. Asseguda a terra, com quan era petita i l’àvia li llegia des del balancí, va eixugar-se les llàgrimes que li omplien la cara i va prendre el primer full. El llegí a poc a poc, donant-li l’entonació exacta i escoltant-ne cada paraula, cada lletra, notant la vibració dels llavis en emetre la cadena de sons que conformava cada un d’aquells mots. Desitjava que mai arribés el punt final, perquè sabia que el foc no perdonaria els seus somnis, cremant-los també i convertint-los en cendra, i per això assaboria cada coma, cada pausa, cada idea... Potser esperava que algú impedís que la seva mà deixés anar el full, però aquest algú no va arribar, i el paper va començar a cremar, esborrant tot allò existent, però no tot allò que més tard existiria.



(Relat per la crida 73 de Vullescriure)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada