dijous, 19 de novembre de 2015

En do sostingut menor


A poc a poc s’apropa a l’escenari. Té por, però entre la foscor se sent segura. Encara no la veuen, és rere les cortines amb les partitures a les mans i una forta angoixa al pit que gairebé no la deixa respirar. Ha d’aprendre a estar tranquil•la i ho sap, però no pot. Des de petita ha desitjat que arribés aquest moment i ara que el té a tocar no pot permetre’s cap error, cap ni un. La melodia que sonarà ha de ser perfecta, vol que quedi com aquella que ha escoltat tantes vegades i que l’ha salvat en tants somnis. Vol que aquells que la sentin s’impregnin de tot allò que per a ella significa i que l’arribin a apreciar tant com ella. 
Potser per això mateix quan la Laia i la Marta toquen les últimes notes d’aquella Sarabande de Handel que sempre l’ha captivat no les escolta. Ara és ella qui, a poc a poc, avançarà cap a l’escenari. Serà el moment d’enfrontar-se a ella mateixa.
La capa de tenebres que la cobria li ha estat arrabassada i ara s’ha de mostrar com és, com la noia que és, sols això. De cop un sentiment de petitesa l’envaeix i té por. I si no és capaç de tocar aquella meravellosa peça amb tot el sentiment necessari? I si queda buida? I si... Al capdavall, qui és ella? Potser destrossarà la peça i ferirà la música, allò que més s’estima. No! No vol fer-ho! Les dents comencen a repicar les unes contra les altres i les mans li tremolen. Si continua així no podrà tocar.
Una pregunta passa per la seva ment: ha de tocar? 
Els seus ulls queden clavats en el públic uns instants, sols ella sap qui busca. Es sumeix en un estat d’inconsciència difícilment explicable per qui no l’ha viscut i, sense adonar-se’n, s’asseu al piano, disposant les partitures sobre el faristol. Aviat no és a l’auditori, no té setze anys, ni té por. Ara sols és una nena petita que camina seguint una música que dansa, captivada pel so d’aquelles efímeres notes que flueixen amb total naturalitat, com l’aigua d’un riu il·luminat per una lluna transparent, una lluna dolça i alhora trista. Una lluna estranya però alhora bella. Corre a buscar la sala d’on surt l’embriagadora melodia desitjant que sigui real. Quan troba la porta mig oberta no s’atreveix a entrar, sols l’empeny lleugerament per poder veure qui s’asseu al piano: una noia molt bonica que duu un mocador al cap i les mans de la qual, blanques com la neu, premen amb suavitat les tecles d’un meravellós piano de cua. Plora en tocar, sabent que és l’última vegada que sentirà aquella dolça i trista sonata. Abans que la lluna se l’endugui en somnis plàcids. 
En despertar-se d’aquells records les llàgrimes li regalimen galtes avall i el primer moviment d’aquella peça de Beethoven ha acabat, provocant en les cares de molts un somriure nostàlgic i una allau d’aplaudiments. 
-Sonata Clar de Lluna. L’he tocat per a tu, germana.
I mirant novament el públic adverteix la cara de qui va ensenyar-li a estimar la música. 

(Text per a la crida 75 de VullEscriure)

divendres, 6 de novembre de 2015

Sense tu

El cel blau, buit de núvols, buit d’estels... buit. Els teus ulls abans s’hi solien dibuixar, ara que no hi ets prefereixo amagar-los en el meu propi cel, el que es conforma quan penso en aquelles matinades d’estiu, quan em despertaves explorant les muntanyes del meu cos i junts observàvem la sortida d’una llum que defugíem. No ens calia llavors, però ara sí que la necessito; no hi ets tu per ajudar-me a caminar.
D’una d’aquestes matinades va nàixer ella, la nena més dolça i bufona que els meus ulls han estat capaços d’observar. Com et somreia! Com li somreies! No havia vist mai un vincle tan perfecte entre pare i filla. Semblava que la felicitat ens somriuria eternament.
-Mama, on som? Quan vindrà el papa?
La pregunta es repeteix cada dia. És difícil dir-li que ja no i ets, i que alhora sempre seràs amb nosaltres. Que no podrà fer-te cap petó a la galta, però que si para atenció notarà com la beses. Com puc parlar-li d’una cosa que ni jo mateixa entenc?
-Som al lloc preferit del papa i la mama, cuca. T’agrada?
Assenteix i es posa a córrer. Duu un vestit blanc i sembla un angelet que obre les ales per primera vegada. El problema és que jo, que no tinc ales, he d’ensenyar-li a volar. Però et prometo que ho faré, aprendrem a volar juntes, no et preocupis.
-No corris tant, que no t’atrapo!
S’atura en sec. Ha arribat al racó on solíem jeure per contemplar el paisatge. El roure segueix ben dret, com si no haguessin passat els dies per a ell.
-Mama, hi ha un riu a prop, oi? Puc anar-hi?
-Vés, però no corris que cauràs!
Sense fer-me cas, torna a corre. Sospiro. Sempre m’ha agradat aquest lloc. Quan la pressió del món m’empresona vinc aquí, on la brisa em fa sentir la llibertat a flor de pell; quan la por i la soledat m’escanyen m’assec sota l’ombra reconfortant del roure i les seves branques m’abracen i ja no estic sola; quan em sento petita m’apropo a aquestes muntanyes i deixo que ressoni la meva veu, dansant al buit. No obstant, la Dàlia sovint m’entén més del que voldria, i no em cal fugir tan lluny per saber que algú encara m’estima. És curiós que essent jo l’adulta sigui més criatura que la Dàlia. Però ella s’assembla més a tu, ja ho saps.
M’assec vora l’aigua i observo la Dàlia. Juga amb una papallona. He vingut aquí per parlar-li de tu. Creia que reuniria forces suficients per fer-ho, però m’equivocava. M’eixugo les llàgrimes canviant-les per un somriure. La Dàlia s’apropa.
-Mama... Si et dic una cosa em promets que no t’enfadaràs?
Em mira, dubtosa.
-No m’enfadaré. Digues.
-He vist el papa. No era com ell, però era ell. M’ha dit que et digui que no vol veure’t plorar perquè no estàs bonica i que... Ai! com era? Ah! Que sempre estarà amb nosaltres tot i que no el veiem. Què volia dir?

Em poso la Dàlia a la falda i, abraçant-la, faig un petó al vent que sé que li durà.

(Text per a la crida 74 de VullEscriure)