dijous, 19 de novembre de 2015

En do sostingut menor


A poc a poc s’apropa a l’escenari. Té por, però entre la foscor se sent segura. Encara no la veuen, és rere les cortines amb les partitures a les mans i una forta angoixa al pit que gairebé no la deixa respirar. Ha d’aprendre a estar tranquil•la i ho sap, però no pot. Des de petita ha desitjat que arribés aquest moment i ara que el té a tocar no pot permetre’s cap error, cap ni un. La melodia que sonarà ha de ser perfecta, vol que quedi com aquella que ha escoltat tantes vegades i que l’ha salvat en tants somnis. Vol que aquells que la sentin s’impregnin de tot allò que per a ella significa i que l’arribin a apreciar tant com ella. 
Potser per això mateix quan la Laia i la Marta toquen les últimes notes d’aquella Sarabande de Handel que sempre l’ha captivat no les escolta. Ara és ella qui, a poc a poc, avançarà cap a l’escenari. Serà el moment d’enfrontar-se a ella mateixa.
La capa de tenebres que la cobria li ha estat arrabassada i ara s’ha de mostrar com és, com la noia que és, sols això. De cop un sentiment de petitesa l’envaeix i té por. I si no és capaç de tocar aquella meravellosa peça amb tot el sentiment necessari? I si queda buida? I si... Al capdavall, qui és ella? Potser destrossarà la peça i ferirà la música, allò que més s’estima. No! No vol fer-ho! Les dents comencen a repicar les unes contra les altres i les mans li tremolen. Si continua així no podrà tocar.
Una pregunta passa per la seva ment: ha de tocar? 
Els seus ulls queden clavats en el públic uns instants, sols ella sap qui busca. Es sumeix en un estat d’inconsciència difícilment explicable per qui no l’ha viscut i, sense adonar-se’n, s’asseu al piano, disposant les partitures sobre el faristol. Aviat no és a l’auditori, no té setze anys, ni té por. Ara sols és una nena petita que camina seguint una música que dansa, captivada pel so d’aquelles efímeres notes que flueixen amb total naturalitat, com l’aigua d’un riu il·luminat per una lluna transparent, una lluna dolça i alhora trista. Una lluna estranya però alhora bella. Corre a buscar la sala d’on surt l’embriagadora melodia desitjant que sigui real. Quan troba la porta mig oberta no s’atreveix a entrar, sols l’empeny lleugerament per poder veure qui s’asseu al piano: una noia molt bonica que duu un mocador al cap i les mans de la qual, blanques com la neu, premen amb suavitat les tecles d’un meravellós piano de cua. Plora en tocar, sabent que és l’última vegada que sentirà aquella dolça i trista sonata. Abans que la lluna se l’endugui en somnis plàcids. 
En despertar-se d’aquells records les llàgrimes li regalimen galtes avall i el primer moviment d’aquella peça de Beethoven ha acabat, provocant en les cares de molts un somriure nostàlgic i una allau d’aplaudiments. 
-Sonata Clar de Lluna. L’he tocat per a tu, germana.
I mirant novament el públic adverteix la cara de qui va ensenyar-li a estimar la música. 

(Text per a la crida 75 de VullEscriure)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada