divendres, 6 de novembre de 2015

Sense tu

El cel blau, buit de núvols, buit d’estels... buit. Els teus ulls abans s’hi solien dibuixar, ara que no hi ets prefereixo amagar-los en el meu propi cel, el que es conforma quan penso en aquelles matinades d’estiu, quan em despertaves explorant les muntanyes del meu cos i junts observàvem la sortida d’una llum que defugíem. No ens calia llavors, però ara sí que la necessito; no hi ets tu per ajudar-me a caminar.
D’una d’aquestes matinades va nàixer ella, la nena més dolça i bufona que els meus ulls han estat capaços d’observar. Com et somreia! Com li somreies! No havia vist mai un vincle tan perfecte entre pare i filla. Semblava que la felicitat ens somriuria eternament.
-Mama, on som? Quan vindrà el papa?
La pregunta es repeteix cada dia. És difícil dir-li que ja no i ets, i que alhora sempre seràs amb nosaltres. Que no podrà fer-te cap petó a la galta, però que si para atenció notarà com la beses. Com puc parlar-li d’una cosa que ni jo mateixa entenc?
-Som al lloc preferit del papa i la mama, cuca. T’agrada?
Assenteix i es posa a córrer. Duu un vestit blanc i sembla un angelet que obre les ales per primera vegada. El problema és que jo, que no tinc ales, he d’ensenyar-li a volar. Però et prometo que ho faré, aprendrem a volar juntes, no et preocupis.
-No corris tant, que no t’atrapo!
S’atura en sec. Ha arribat al racó on solíem jeure per contemplar el paisatge. El roure segueix ben dret, com si no haguessin passat els dies per a ell.
-Mama, hi ha un riu a prop, oi? Puc anar-hi?
-Vés, però no corris que cauràs!
Sense fer-me cas, torna a corre. Sospiro. Sempre m’ha agradat aquest lloc. Quan la pressió del món m’empresona vinc aquí, on la brisa em fa sentir la llibertat a flor de pell; quan la por i la soledat m’escanyen m’assec sota l’ombra reconfortant del roure i les seves branques m’abracen i ja no estic sola; quan em sento petita m’apropo a aquestes muntanyes i deixo que ressoni la meva veu, dansant al buit. No obstant, la Dàlia sovint m’entén més del que voldria, i no em cal fugir tan lluny per saber que algú encara m’estima. És curiós que essent jo l’adulta sigui més criatura que la Dàlia. Però ella s’assembla més a tu, ja ho saps.
M’assec vora l’aigua i observo la Dàlia. Juga amb una papallona. He vingut aquí per parlar-li de tu. Creia que reuniria forces suficients per fer-ho, però m’equivocava. M’eixugo les llàgrimes canviant-les per un somriure. La Dàlia s’apropa.
-Mama... Si et dic una cosa em promets que no t’enfadaràs?
Em mira, dubtosa.
-No m’enfadaré. Digues.
-He vist el papa. No era com ell, però era ell. M’ha dit que et digui que no vol veure’t plorar perquè no estàs bonica i que... Ai! com era? Ah! Que sempre estarà amb nosaltres tot i que no el veiem. Què volia dir?

Em poso la Dàlia a la falda i, abraçant-la, faig un petó al vent que sé que li durà.

(Text per a la crida 74 de VullEscriure)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada