dijous, 3 de desembre de 2015

Mons de porpra

-És impossible –va dir l’avi -. Ningú n’ha tornat a veure cap, així que...
-Però això n’ha de ser un, avi. Potser no els van eliminar tots! Potser...
Un cotxe de policia va trencar la veu del nen, el qual va mirar la finestra de cop. No, havia passat de llarg.
-Avi, ho ha de ser!
L’avi va mirar l’objecte que el nen duia entre les mans i hi va advertir la forma d’allò que el seu rebesavi li havia ensenyat molts anys enrere, abans que tot el món fos transformat en un no-res.
-Quim, ja saps què diu la llei, no? Qualsevol que parli del món abans del gran cataclisme serà afusellat, i no sols ell, sinó tota la seva família, ja que...
-Ja que seran considerats rebels.
-De debò vols això? Tu també, fill?
-Viure en un engany és pitjor que morir, avi.
Se’l va mirar. Sabia que li hauria d’acabar explicant tard o d’hora al seu nét, així que va optar per no fer-se pregar:
-Aquests símbols són lletres, Quim. Molt abans del gran cataclisme la gent llegia, però els llibres van ser eliminats i el llenguatge va ser canviat perquè ningú els pogués entendre si mai en trobava algun.
-Però per què?
-Mira, Quim. El món era un desastre, i la gent patia.
-Patir? Què és patir?
-És, com quan et cremes, més o menys.
-Això és patir?
-Veus? Exactament per això van suprimir els llibres. Van creure que els sentiments eren la veritable causa de la decadència del món, així que van aconseguir, mitjançant pràctiques que no goso descriure’t, que la gent deixés de sentir.
-I els llibres?
-Aquest és el problema. Quan la gent llegia tornava a tenir sentiments, així que van cremar totes les obres de la literatura, i van creure que, a més d’aconseguir que la gent no sentís, aconseguirien que deixéssim de pensar per no criticar les accions dels caps del govern. I per això som aquí, Quim.
-Però, com pot ser que fessin una cosa tan horrible?
-És una història molt llarga: moltes guerres, horror...
-No els justifiquis! No tenien cap dret a privar les generacions futures d’un bé com aquest.
-No els justifico, Quim. Però entén que...
-Que entengui què? Avi, no sé per què, però jo crec tenir sentiments, i per això no puc permetre que el món segueixi com fins ara. No puc! Aquest és un món estèril, un món incolor. Se’ns prohibeix llegir, pintar, cantar, somniar i fins pensar. De veritat és millor que abans, avi? Això és, és...
Va sentir una cosa freda baixant per les seves galtes i, en tocar-ho, va adonar-se de l’aigua que sortia dels seus ulls.
-Veus? Què és això, avi? No sé ni què sento.

L’home es va mirar trist el nen, pensant que les mateixes reflexions havien causat la mort dels seus pares, acusats de rebel·lia, i va pensar que mai podria fer el que li havien manat: matar-lo. Es veia acabat. aquell sistema era cruel i sàdic i ell, als seus 130 anys, mai havia fet res per canviar-lo.