dilluns, 25 de gener de 2016

Llàgrimes sense tinta

Camino carrer avall, observant les rajoles de la vorera que, tot i ser recentment arreglada, ja és ben bruta. Incomprensible.
Llàgrimes regalimen galtes avall, congelant-se amb l’aire fred. Em tapo la cara amb una caputxa verd fosc –no vull que em vegin plorar- i avanço. Què més podria fer?
Un home cec que camina movent un bastó somriu, com si em veiés.
-Cuida’t, maca –sento que diu-. I no ploris més.
Miro darrere meu, però el carrer és buit. Com sabia que plorava?
Les campanes trenquen els pensaments. La mare m’ha demanat una ampolla de llet; sí, per això sóc al poble.
Unes companyes de classe passen davant meu, em miren i somriuen. Jo somric, també, però tan bon punt han marxat m’estiro la caputxa per a què no se’m vegin els ulls. Fa estona que ploro, amagant les esgarrapades que tinc als canells. 
-Sols són això, esgarrapades –m’intento tranquil•litzar-. Jo mai... 
En entrar a la botiga una veu coneguda em saluda. És la Marta, la professora de català. M’estiro les mànigues intentant tapar el que és evident i, després d’agafar un mocador, em giro. Tinc els ulls plorosos perquè estic constipada, res més.
La saludo, em saluda, ens diem dues o tres coses mentre fem cua, paga i se’n va. Miro fixament la faldilla taronja i la camisa de flors petites allunyant-se i sospiro alleujada. Pago, també, i camino cap a casa.
Fa temps que em sento sola, trista, buida, estranya, inútil i morta. Que no sóc jo. He de tornar a somriure, estar contenta, ser feliç. Com si fos tan fàcil!
Les cames em fan figa i m’assec al fred banc de pedra de la plaça. No hi estaré gaire estona, només fins que m’assereni.
Una fiblada em desperta. Els canells em fan mal, i amb raó.
Miro la plaça, la gent, la nena que fa pastetes... 
Potser sols necessitava saber que estava viva, després de tant de temps. Però no sé si sóc, ni si vull ser. Tenir-me per filla deu ser un martiri.
Només el vent m’acaricia les ferides, m’eixuga les llàgrimes convertint-les en res, i em fa petons a la cara... 
A l’altra punta del banc m’espera un llibre amb una nota enganxada:
Per a la caputxeta verda que ha perdut el somriure.
Miro el meu voltant i veig que, en pocs segons, la plaça ha perdut els nens que jugaven a pilota i els pares que prenien el cafè; ara és buida. Sols el llibre i jo, i els ocells que criden sobre les branques. El títol m’és totalment desconegut, i més la seva autora, però l’obro oblidant que he promès a la mare que tornaria abans de les set amb la llet, fent cas omís a l’aparició sobtada de la nit. Llegeixo, entenc i penso. Sobretot penso i, comprenent que si llegeixo tornaré a ser jo, somric.
He de començar a somiar, i potser així el vent no tindrà llàgrimes per endur-se. Llegir em fa somiar.

(Relat per a la crida 79 de VullEscriure) 

dijous, 7 de gener de 2016

Dàlia

En saber la notícia la Dàlia va tancar la porta de cop i va arrencar a córrer. No podia ser, no podia deixar-la sola! El món era negre, fosc, i horrible, i en ell sols hi havia una llum, una sola llum: la Laia. Però ara aquesta llum s’havia apagat. Ara estava sola, novament.
Va córrer i córrer enmig del bosc, l’únic que l’estimava, aliena als raigs de sol que l’abraçaven intentant escalfar-li el pit. Va desitjar que se l’empassés el fang i que el seu cor deixés de bategar un centenar de vegades. Si la Laia se n’anava, ella també. Això ho tenia clar. I la Laia se n’anava.
S’aguantava els sanglots, que li bullien endins del pit, però les llàgrimes no deixaven de caure i caure, i l’obligaven a obrir la porta que empresonava el dolor. No li va servir de res tancar-la amb clau; el dolor la va trencar i va sortir com un crit agònic que la va deixar sense forces; i caigué vora un pi.
A poc a poc es deixà dur pel silenci que l’embolcallava, pel desig i pels records. Va començar a sentir la dansa dels ocells i a veure la música del riu, i somrigué. Abraçà el pi i deixà que les llàgrimes li regalimessin a poc a poc, acariciant-li les galtes. Després començà a palpar l’escorça tancant els ulls i somnià en un món on la mort no existís; però existia.
-Si fos jo, i no ella... –exclamà-.
Aviat va sentir una veu estranya, i l’escoltà:
-Així pot ser, si ho desitges.
Mirà el terra i veié una serp que li prometé que si besava la Laia seria ella i no l’altra qui moriria. Prometé fer-ho i s’allunyà d’aquell lloc mentre els arbres ploraven per l’error que havia comès.
Els seus peus van recuperar la força perduda i el seu cor la serenor que necessitava i, a poc a poc, va tornar a casa desitjant que la Laia encara fos viva, perdent pel camí allò que era. En arribar-hi pogué veure els seus pares, plorant a la cuina, i pensà que era injust que una nena de quatre anys morís de càncer, però més injust era que fos la seva germaneta, la nena més dolça que hi havia al món. Passats els esglaons entrà a l’habitació i contemplà la pau que hi havia, i besà la Laia al front, tal com la serp li havia dit. La Laia obrí els ulls i deixà anar una llàgrima mentre la seva germana queia deixant de respirar.
Els pares, en veure-la, ploraren la seva sort i abraçaren la Laia que lamentà la decisió de la seva germana.

Al bosc els arbres també ploraven, doncs la Dàlia era l’única que els sabia escoltar, i pregaren al vell lledoner, l’ancià del bosc, que li retornés la vida, i ell la convertí en una bonica flor que per sempre duria el nom de la nena. Així, doncs, aquella serpota que havia vingut dels inferns es convertí en pols i abonà la flor que duia l’ànima de la nena.


(Text per a la crida 77 de VullEscriure)