dijous, 7 de gener de 2016

Dàlia

En saber la notícia la Dàlia va tancar la porta de cop i va arrencar a córrer. No podia ser, no podia deixar-la sola! El món era negre, fosc, i horrible, i en ell sols hi havia una llum, una sola llum: la Laia. Però ara aquesta llum s’havia apagat. Ara estava sola, novament.
Va córrer i córrer enmig del bosc, l’únic que l’estimava, aliena als raigs de sol que l’abraçaven intentant escalfar-li el pit. Va desitjar que se l’empassés el fang i que el seu cor deixés de bategar un centenar de vegades. Si la Laia se n’anava, ella també. Això ho tenia clar. I la Laia se n’anava.
S’aguantava els sanglots, que li bullien endins del pit, però les llàgrimes no deixaven de caure i caure, i l’obligaven a obrir la porta que empresonava el dolor. No li va servir de res tancar-la amb clau; el dolor la va trencar i va sortir com un crit agònic que la va deixar sense forces; i caigué vora un pi.
A poc a poc es deixà dur pel silenci que l’embolcallava, pel desig i pels records. Va començar a sentir la dansa dels ocells i a veure la música del riu, i somrigué. Abraçà el pi i deixà que les llàgrimes li regalimessin a poc a poc, acariciant-li les galtes. Després començà a palpar l’escorça tancant els ulls i somnià en un món on la mort no existís; però existia.
-Si fos jo, i no ella... –exclamà-.
Aviat va sentir una veu estranya, i l’escoltà:
-Així pot ser, si ho desitges.
Mirà el terra i veié una serp que li prometé que si besava la Laia seria ella i no l’altra qui moriria. Prometé fer-ho i s’allunyà d’aquell lloc mentre els arbres ploraven per l’error que havia comès.
Els seus peus van recuperar la força perduda i el seu cor la serenor que necessitava i, a poc a poc, va tornar a casa desitjant que la Laia encara fos viva, perdent pel camí allò que era. En arribar-hi pogué veure els seus pares, plorant a la cuina, i pensà que era injust que una nena de quatre anys morís de càncer, però més injust era que fos la seva germaneta, la nena més dolça que hi havia al món. Passats els esglaons entrà a l’habitació i contemplà la pau que hi havia, i besà la Laia al front, tal com la serp li havia dit. La Laia obrí els ulls i deixà anar una llàgrima mentre la seva germana queia deixant de respirar.
Els pares, en veure-la, ploraren la seva sort i abraçaren la Laia que lamentà la decisió de la seva germana.

Al bosc els arbres també ploraven, doncs la Dàlia era l’única que els sabia escoltar, i pregaren al vell lledoner, l’ancià del bosc, que li retornés la vida, i ell la convertí en una bonica flor que per sempre duria el nom de la nena. Així, doncs, aquella serpota que havia vingut dels inferns es convertí en pols i abonà la flor que duia l’ànima de la nena.


(Text per a la crida 77 de VullEscriure)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada