dilluns, 25 de gener de 2016

Llàgrimes sense tinta

Camino carrer avall, observant les rajoles de la vorera que, tot i ser recentment arreglada, ja és ben bruta. Incomprensible.
Llàgrimes regalimen galtes avall, congelant-se amb l’aire fred. Em tapo la cara amb una caputxa verd fosc –no vull que em vegin plorar- i avanço. Què més podria fer?
Un home cec que camina movent un bastó somriu, com si em veiés.
-Cuida’t, maca –sento que diu-. I no ploris més.
Miro darrere meu, però el carrer és buit. Com sabia que plorava?
Les campanes trenquen els pensaments. La mare m’ha demanat una ampolla de llet; sí, per això sóc al poble.
Unes companyes de classe passen davant meu, em miren i somriuen. Jo somric, també, però tan bon punt han marxat m’estiro la caputxa per a què no se’m vegin els ulls. Fa estona que ploro, amagant les esgarrapades que tinc als canells. 
-Sols són això, esgarrapades –m’intento tranquil•litzar-. Jo mai... 
En entrar a la botiga una veu coneguda em saluda. És la Marta, la professora de català. M’estiro les mànigues intentant tapar el que és evident i, després d’agafar un mocador, em giro. Tinc els ulls plorosos perquè estic constipada, res més.
La saludo, em saluda, ens diem dues o tres coses mentre fem cua, paga i se’n va. Miro fixament la faldilla taronja i la camisa de flors petites allunyant-se i sospiro alleujada. Pago, també, i camino cap a casa.
Fa temps que em sento sola, trista, buida, estranya, inútil i morta. Que no sóc jo. He de tornar a somriure, estar contenta, ser feliç. Com si fos tan fàcil!
Les cames em fan figa i m’assec al fred banc de pedra de la plaça. No hi estaré gaire estona, només fins que m’assereni.
Una fiblada em desperta. Els canells em fan mal, i amb raó.
Miro la plaça, la gent, la nena que fa pastetes... 
Potser sols necessitava saber que estava viva, després de tant de temps. Però no sé si sóc, ni si vull ser. Tenir-me per filla deu ser un martiri.
Només el vent m’acaricia les ferides, m’eixuga les llàgrimes convertint-les en res, i em fa petons a la cara... 
A l’altra punta del banc m’espera un llibre amb una nota enganxada:
Per a la caputxeta verda que ha perdut el somriure.
Miro el meu voltant i veig que, en pocs segons, la plaça ha perdut els nens que jugaven a pilota i els pares que prenien el cafè; ara és buida. Sols el llibre i jo, i els ocells que criden sobre les branques. El títol m’és totalment desconegut, i més la seva autora, però l’obro oblidant que he promès a la mare que tornaria abans de les set amb la llet, fent cas omís a l’aparició sobtada de la nit. Llegeixo, entenc i penso. Sobretot penso i, comprenent que si llegeixo tornaré a ser jo, somric.
He de començar a somiar, i potser així el vent no tindrà llàgrimes per endur-se. Llegir em fa somiar.

(Relat per a la crida 79 de VullEscriure) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada