diumenge, 21 de febrer de 2016

Petons d'escuma

Estimada mar,

Dolça mar tot i ser salada, massa d’aigua que es mou obligant els mortals a llançar-se prop de les teves ones per raons molt diverses. Tu que ens inspires respecte, però també serenitat. Tu que ens fas lliures, i ens obligues a somniar. A tu encomano els meus nens, a tu que m’abraces quan la sorra em frega la pell i em recordes protegint les meves petjades a la sorra quan jo ja no hi sóc. Sols a tu, et dic adéu.

Ha passat el temps i aquella petita nena que volia nedar sense saber caminar s’ha fos amb l’escuma de les onades. Els castells esberlats i enfonsats per les teves rialles sols són un estrany record del passat acompanyat per les matinades de pesca amb el pare, perquè ell ja fa temps que descansa entre les teves aigües.
Llunyans records d’ ell que arribava amb la barca i jo que corria a abraçar-lo. El gust salat de la seva pell se m’enganxava als llavis, i el seu somriure en veure’m se’m gravava al cor. El que més m’agradava del matí era sortir-lo a trobar a la platja, o veure’l amarrar la barca al port. Saber que mai em deixaria sola.
Sempre havia escapat de les tempestes, però un dia o altre les onades que tant s’estimava se l’havien d’endur mar endins. Ell volia morir al mar, sé que ho volia, i així va ser.
Anys després vaig picar l’ham d’un pescador, o qui sap si els meus cants de sirena el van retenir; tant se val. Malauradament, quan ja m’havia embolicat amb les seves xarxes, vaig descobrir que odiava el meu gust de sal, i que preferia el dolç sucre d’una altra. Els plors van ser terribles, i la desesperació absoluta. Tu, però, vas cuidar-te de totes dues: de la meva filla i de mi, i vas permetre’m conèixer-la abans que jo sabés que existia. Les teves onades em van tornar a la costa en lloc d’endur-se’m mar endins, com jo desitjava.

Quan no m’ho esperava un mariner va convidar-me a veure el mar, i els somnis van dur-nos molt lluny, fins que va néixer el germà de l’Ona, en Marcel.

Sí, encara puc recordar com les onades jugaven a destrossar els seus castells de sorra de la mateixa manera que anys abans havien destrossat els meus.

Saps, mar? La vida és massa curta. L’Ona i en Marcel van fugir de tu, es van casar, van donar-nos quatre meravellosos néts i ara són feliços amb les seves famílies.

Jo també ho sóc, però t’he de dir adéu i això em posa trista. No hi ha demà, per a mi, tot i que el meu marit no ho sàpiga, i els meus fills ho ignorin. Ens fem grans, i és el que toca, però m’hagués agradat contemplar-te uns quants anys més.
Qui sap? Potser al cel també hi ha mar. O potser és el mar el cel.

Adéu i gràcies,

Mariona



Aquella nit el mar plorà llàgrimes dolces. Havia perdut la seva filla. Qui el consolaria ara?



(Relat per a la crida 80 de VullEscriure)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada